Després de la vaga hem intentat conservar l’assemblea tot i que aquesta ha tengut una pèrdua de gent bastant elevada des de el primer cop.  El nucli sòlid actual és d’unes quinze persones. Tot i així, vam rebre la convocatòria de vaga d’Universitats a nivell estatal i a l’última assemblea es va aprovar la convocatòria de vaga del 29F.

M’agradaria recalcar dues coses: la importància del moviment assembleari i la importància dels instituts en el moviment estudiantil a Mallorca.
El moviment assembleari havia pràcticament desaparegut a l’illa fins a l’arribada del 15M. Aquest moviment, en el que el poble va prendre les places, va impulsar una onada d’assemblees en les que va participar inclús gent fins aleshores no polititzada. En aquestes assemblees es va poder apreciar la força que tenim, aconseguint petites victòries que van des de la desobediència davant la jornada de reflexió fins a l’aturada d’alguns desnonaments. Tot això d’una manera totalment democràtica que posa en evidència al govern.

Per aquests motius, l’assemblea de la Universitat és tan important. Necessitam un òrgan democràtic al que els estudiants puguin exposar els seus conflictes i resoldrer-los entre tots des de baix. No volem un consell d’estudiants amb una manca democràtica tan alta: sols es necessita mirar els estatuts¹ d’aquest, a l’apartat “Disposicions addicionals – quarta” que diu “Les resolucions i els acords dels òrgans del CE poden ser objecte de recurs d’alçada davant el Rector”. Pel que queda clar l’organització jeràrquica dins la Universitat i la poca sobirania que es garanteix al CE. Per tant necessitam la continuïtat de l’assemblea amb l’objectiu d’establir-la com a òrgan representatiu i sobirà de les estudiants.

Com a reflexió personal i analitzant una mica la passada vaga, cal organitzar assembles als diferents instituts de l’illa. A l’última vaga la major assistència va procedir dels centres de secundària, alguns convocats pel SEPC i d’altres convocats des d’assemblees independents. Per això, és molt convenient sortir de la Universitat i anar als instituts on hem d’exposar les retallades que estem sofrint a l’àmbit universitari i les que estan sofrint ells a l’educació obligatòria. Amb un objectiu clar, que s’organitzin en assemblea i d’aquesta manera puguin fer lluites individuals i alhora tenir contacte per a mobilitzacions més grans com pugui ser la vaga.

També hem de tenir present la importància que té connectar amb el professorat, el PAS i el PDI, ja que són els que realment tenen la força per aturar la Universitat i posar en escac al govern.

Per acabar, des d’aquí felicitar a totes les companyes i companys de l’assemblea per tota la feina que estem fent i convidar a la gent que s’organitzi amb l’assemblea, que no sols podem treure un benefici social sinó grans experiències i debats que ens enriqueixen com a persona.

Ramon Villalonga, militant d’En Lluita i membre de l’Assemblea UIB.

¹. http://www.uib.es/fou/acord/65/6534.html

Una data històrica. Aquesta és la primera impressió de les massives manifestacions en defensa de l’ensenyament públic celebrades aquesta tarda a València i a Alacant. No sols pels milers i milers de persones –quasi 200.000 entre les dues ciutats segons els organitzadors, desenes de milers en tot cas, sols a València- sinó també per la sensació generalitzada que aquesta només és el primer avís d’una primavera que s’espera calenta al País Valencià i que aventura un autèntic canvi de cicle, encara que per ara costi preveure cap a on anirà. Els ànims estan moguts i aquesta ha estat la primera guspira del que pot esdevenir, ben aviat, un autèntic incendi.

Després d’anys de mobilitzacions continuades en defensa d’un ensenyament públic que fa dècada i mitja que és arraconat sistemàticament per la Generalitat, és evident que la manifestació d’avui marca un canvi quantitatiu i qualitatiu. La gent sembla ara disposada a sortir al carrer en unes quantitats mai vistes fins ara –res a veure amb la manifestació en defensa de l’ensenyament en valencià del passat juny, que ja va ser enorme- i a més el discurs del PP ha perdut ja l’hegemonia social, destruït pels constants casos de corrupció i les evidències continuades de la seva mala gestió. Aquesta ja no és una mobilització defensiva –a pesar que neix de la reacció a les dràstiques retallades en despesa social- sinó clarament ofensiva.

Les AMPA i presència de centenars d’escoles
La manifestació va ser liderada per les AMPA i les estudiants, amb la presència de centenars d’escoles i instituts amb les seves pancartes pròpies, les milers de funcionàries clarament identificades per les samarretes negres –en senyal de dol- i els col·lectius de base com les assemblees del 15-M, associacions de veïnes i grups d’Escola Valenciana. Per contra, la propaganda i els blocs sindicals –l’única excepció l’STEPV- i dels partits d’esquerra eren significativament reduïts. Veient la tipologia de les participants és fa evident que la manifestació ha aconseguit sumar tan les bases tradicionals del nacionalisme com la gent mobilitzada al voltant del 15-M, una autèntica mostra de la capacitat que tenen les lluites socials valencianes quan aconsegueixen confluir en objectius comuns.
El rebuig a les retallades simbolitzat en les típiques tisores i a la corrupció centraven la majoria de pancartes, encara que moltes de les quals blasmaven contra un model econòmic que ha posat l’ensenyament i altres necessitats socials a la cua de les seves prioritats.

Notícia extreta del setmanari La Directa

Per Regina Martínez. Estem vivint múltiples mobilitzacions a les universitats. A la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), a les protestes contra les retallades d’estudiants, Personal d’Administració i Serveis (PAS) i Personal Docent i Investigador (PDI), s’ha sumat una victòria, almenys temporal, que ha estat l’històric rebuig a l’informe de la rectora Anna Ripoll al Claustre, que encara que de forma ajustada suposa un pas important. El dotze de gener es celebrarà una assemblea intercampus per a tots els col•lectius de la UAB, que esperem ajudi a avançar en la lluita. A la Universitat de Girona els Mossos (la policia autonòmica) van celebrar el seu vintè aniversari a la manera franquista. A la UPC, on ja han començat els més de 800 acomiadaments planejats, les mobilitzacions també estan presents.

A l’anterior número d’En Lluita explicàvem el nostre conflicte com a PAS de la UAB. Des de fa un parell de mesos ens amenaçaven amb l’acomiadament a la meva companya o a mi abans que finalitzés l’any 2011. La nostra reacció immediata va ser posar-nos en contacte amb els sindicats, amb el Comitè d’Empresa i amb la Plataforma Capítol VI, un espai de treballadors i treballadores de la UAB amb el contracte més precari.

La Direcció ens va indicar que el conflicte era iresoluble i van concertar una reunió per acomiadar-nos, però després d’una mobilització a la porta del nostre centre de treball i una altra d’urgència del Comitè d’Empresa amb Gerència per demanar explicacions de l’acomiadament, ens diuen que cap anirà al carrer, que ha estat només un malentès. La veritat és que el mateix dia de la mobilització la Direcció decideix parar l’acomiadament per evitar que s’estengui cap a altres col•lectius amenaçats per les retallades, com els laborals i interins. Prefereixen que no hi hagi soroll en un moment com aquest, més quan el nostre contracte és tan barat. És una victòria molt petita i temporal, i en part l’hem guanyat pel poc que signifiquem, però és clar que si no ens haguéssim mogut en aquest moment una de nosaltres estaria acomiadada. La nostra situació no s’ha estabilitzat, hem tirat la pilota fora momentàniament. Però ja ens hem entrenat i la propera vegada, i tot apunta que n’hi haurà, l’experiència ens farà més àgils.

Ens espera un hivern calent a les facultats i treballadores i estudiants hem d’estar en peu de guerra. És important mostrar les victòries, per petites que siguin perquè ens donen una lliçó crucial en aquest moment: que la lluita serveix.

Per tal que el taller es desenvolupés de forma idònia els companys i les companyes d’Estudiants En Lluita van distribuir uns documents sobre el tema, “Alexandra Kollantai: los fundamentos sociales de la cuestión femenina y otros escritos”, “Violència de gènere: un producte del sistema”, “Gènere i classe. Dones, vel i revolucions”, “Gènere i classe. Salari per al treball domèstic?” i especialment l’article de la revista La Hiedra titulat “Nuevo sexismo, viejo capitalismo”. D’acord amb aquests escrits un company va fer una introducció que va donar inici al debat.

Les més de vint persones que van assistir al taller van donar lloc a un debat on, a més de la qüestió del nou sexisme, és a dir, d’aquest sexisme actual que s’emmascara sota les paraules d’igualtat, negant-se constantment com a sexisme, i de la cosificació i hipersexualització del cos de la dona, es va discutir sobre com el sistema utilitza la biologia i la ciència per justificar la opressió de gènere (per exemple, dient que la divisió sexual del treball es deu a les diferències físiques); el paper de les dones al poder i l’adquisició de suposats valors masculins per part de les que arriben; el rerefons de la persecució de les dones musulmanes amb vel; els motius de per què les retallades afecten més a les dones de classe treballadora… entre d’altres temes.

Per acabar, va ser un debat molt participatiu i enriquidor, del qual vam concloure que si volem acabar amb l’opressió de la dona hem d’unir les lluites i destruir aquest sistema opressor de classe, de raça i de sexe.

¡Sense les dones no hi ha revolució!

Alberto Alcázar, estudiant de la UB-Central

Si vols venir amb nosaltres hem quedat el dimecres 21 a les 16.50 a la parada de metro Barceloneta.

Per Regina Martínez Pascual (*). Tempesta de retallades, atac als serveis públics, atur desorbitat, increment de la pobresa. Aquesta és la situació que vivim milions de treballadores, amb la desesperació de no trobar absolutament res o de l’amenaça d’acomiadament. I per moltes tot és context. Però arriba i el tens al davant, ve al teu cap, reps una carta o et truquen de recursos humans i ja ets una més a les cues de l’atur.

És el que fa un mes ens va passar a la meva companya i a mí, treballadores de l’Escola de Postgrau de la UAB, amb el contracte més feble que existeix, Capítol VI. Com moltes altres, portem una mitjana de cinc anys sumides en la inestabilitat amb contractes d’obra i servei en un programa que en porta onze anys (i on totes estem a obra i servei). Caracteritzar de temporals programes estructurals és una estratègia que treballadores i sindicats porten temps denunciant, i que prolifera a la UAB.

Anem als fets. Tal i com està passant a molts departaments i administracions de la UAB, davant l’ansietat i el desconcert de les precàries, ens diuen que tot i les retallades anunciades estiguem tranquil·les. És el que ens deien a nosaltres fins que ens comuniquen de manera informal que una de les dues anirà al carrer al desembre, tot i que el programa continua. El motiu: una retallada de 25.000 euros, de manera que la que resulti més barata té més possibilitats de quedar-se. D’una banda, creen potencialment una situació de rivalitat entre les companyes (que afortunadament no han aconseguit). D’altra, es premia que una de les treballadores estigui més explotada i cobri menys (en aquest cas jo), tot i que encara no sabem qui serà l’escollida. Finalment ens comenten que, en qualsevol cas, la treballadora que es quedi no durarà gaire, ja que la UAB vol extingir els Capítol VI. Així, extingir, com si fóssim un incendi, i al final tindran raó.

Tenim molt clar des del primer dia que no volem gestionar el nostre acomiadament com si fos un xantatge. És el que volen, agafa els diners i no facis soroll. Per això vam anar a parlar amb els sindicats i amb el comitè d’empresa i emprendrem totes les mesures legals que calguin. D’altra banda, gràcies a l’existència de la Plataforma Capítol VI, un grup de treballadores que porta temps mobilitzant-se per lluitar contra els acomiadaments i la precarietat des de la solidaritat i la mobilització, estem començant a visibilitzar-nos i moure’ns. Una de les claus es vincular a treballadores i estudiants en la lluita contra les retallades. La pujada de taxes i els acomiadaments no són fets aïllats. Hi ha moltes coses que es poden fer i estem començant: recollir signatures de professors, PAS i estudiants contra els acomiadaments, mobilitzacions davant de l’Escola de Postgrau, denúncia pública. Davant del silenci amb que acomiaden a la UAB, crec molt important que el nostre cas serveixi perquè altres treballadores s’animin a lluitar. Per la nostra dignitat i perquè estant aprofitant la crisi per exprimir als estudiants i treballadores i fer “neteja” de precàries.

Abans de l’estiu, la lluita generada a partir de la Plataforma Capítol VI va aconseguir aturar dos acomiadaments a la UAB i les treballadores han estat recolocades. Fora de la UAB, gràcies a la feina legal del Col·lectiu Ronda i la lluita de les treballadores, han declarat improcedents vuit acomiadaments a empreses públiques (Servei Meteorològic de Catalunya, l’Institut Cartogràfic i Forestal Catalana). Aquests exemples generen confiança i la lliçó de que si tenim por i no fem res, al final estarem soles amb la por. Si us diuen que teniu continuïtat, moveu-vos. Si us diuen que aneu al carrer, moveu-vos. Si ja esteu al carrer, moveu-vos. No ens queda més que la nostra força i la solidaritat davant d’aquesta guerra que el capitalisme ens ha declarat.

(*) Treballadora de la UAB

Comunicat de la PUDUP:

ATUREM LA SEVA GOVERNANÇA

CONTINUEM LLUITANT PER LA UNIVERSITAT PÚBLICA!

Avui tenim aquí reunida la Comissió per a l’estudi de la governança del sistema universitari de Catalunya, que es crea per voluntat del Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat per tal de transformar el sistema de govern de les universitats catalanes en una còpia calcada del funcionament de gestió empresarial.

Davant d’aquesta Comissió, la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública, organisme que agrupa membres de tots els estaments universitaris (estudiants, PAS i PDI) de les universitats catalanes, volem exposar que:
1.- La Comissió que avui es reuneix no té en cap moment la voluntat de fomentar un debat profund entre els membres de la comunitat universitària sobre la situació d’aquesta i com avançar en la millora de la universitat pública catalana, tal i com queda palès amb la redacció exprés d’una ponència d’estudi escrita per un reduït grup format, majoritàriament, per persones vinculades al món empresarial.
2.- Aquesta Comissió ha estat creada d’esquenes a la comunitat universitària, com s’aprecia amb la seva composició (la majoria de membres tenen estreta relació amb l’empresa privada, hi ha presència d’universitats privades, més representants dels partits parlamentaris que no pas estudiants o professors, i, fins i tot, més representants de les patronals que dels treballadors), amb l’elecció de les persones que en formen part (cap dels suposats representants de les universitats respon a l’elecció directa i deliberativa dels membres de les respectives universitats), amb el seu funcionament (piramidal i no participatiu) i els mecanismes de presa de decisions.
3.- Amb el document que es presenta avui es veu clarament la línia d’actuació d’aquesta comissió pel que fa a la reforma de la governança de les universitats. El document presentat entra dins dels paràmetres de l’Estratègia Universitària 2015 i segueix fil per randa les successives “recomanacions” fetes per la Fundación Conocimiento y Desarrollo, presidida per la senyora Ana Botín (consellera delegada de la filial del Banco Santander al Regne Unit) sobre el govern de la universitat pública. És a dir, jerarquitzar més la universitat, reduir els òrgans col·legiats i les seves competències, eliminar la participació, retallar el finançament públic i centrar-se en finançament privat i per objectius, generant així competitivitat entre les universitats creant universitats de primera i de segona categoria.
Per tot això, la PUDUP lluita i continuarà lluitant per aconseguir:
- Una universitat més democràtica, on la participació, la deliberació i la presa de decisions de forma col·lectiva sigui una realitat en el dia a dia dels òrgans de govern.
- Una universitat plenament pública, on el finançament provinent de les administracions públiques sigui l’adequat per a construir la universitat de tots.
- Molta més implicació en la millora real de la universitat pública, i com a primer pas s’ha d’iniciar un procés de debat i de reflexió a cada universitat sobre el present i futur d’aquesta.
El professorat, els investigadors, els estudiants i el personal d’administració i serveis de les universitats catalanes no estem disposats a quedar-nos de braços creuats i a restar quiets i callats davant de l’atac que està patint la universitat pública catalana. La comunitat universitària ja va sortir al carrer el passat 17 de novembre, i tornarem a sortir els cops que faci falta, per exigir una universitat de totes i per a totes!

Cicle de xerrades amb una activista grega! Lluites i revolta a Grècia!
Dijous 15 i Divendres 16
UB, UAB, Cerdanyola, Barcelona

Amb Marianna Chros, activista del moviment estudiantil i membre del SEK, organització germana d’En lluita a Grècia.

UB Raval

Dijous 15, 14h. Aula 222 (Facultat Geografia i Història, UB). Amb Òscar Simón, activista contra les retallades a secundària i membre d’En lluita.

Cerdanyola

Dijous 15, 19h. Ateneu de Cerdanyola (C/Indústria, 38-40). Amb Pere Duran, activista del 15M i membre d’En lluita.

UAB

Divendres 16, 13h. Sala d’actes de l’ETC. Amb Albert Garcia, activista de l’Assemblea de Facultats d’UB-Raval i membre d’Estudiants En lluita.

Barcelona

Divendres 16, 19’30h. La Jamància (C/Ventalló, 28 baixos. Joanic). Amb Saturnino Mercader, sindicalista de CGT i membre del Comité de Vaga de la lluita victoriosa de TMB.

UAB: Xerrades amb professorat retallable. Ocupació de la facultat de ciències

UPC: Claustre d’estatuts

UB: Concentració a Plça Catalunya

UPF: Consell de Govern

Més info a la web de la PUDUP

Socialist Worker. Va ser un dia històric. La vaga més gran a Gran Bretanya des del 1926 va veure a la classe treballadora marxar amb fermesa en el centre de l’escenari polític. Més de dos milions i mig de treballadors i treballadores van anar a la vaga.

Es tracta del cop més fort fins a dia d’avui contra l’intent del govern de fer que els i les treballadores paguin per la crisi del capitalisme. Pobles i ciutats d’arreu del país van veure enormes manifestacions que van unir els i les treballadores en un desafiament a les retallades.

Més de mig milió de persones es van manifestar, incloent unes 10.000 a Dundee, 20.000 a Bristol i 50.000 a Londres. Els piquets van ser sòlids, amb bona assistència, i plens de l’esperit de bona voluntat i determinació. Des d’enterramorts fins a podòlegs, les persones que mantenen els nostres serveis essencials van sortir a lluitar.

La vaga va començar molt d’hora. Uns 50 delegats sindicals a la Bristol Royal Infirmary van donar la benvinguda al 30 de novembre anant a la vaga ja a mitjanit.

A l’estació d’ambulàncies Homerton a Londres hi havia un gran enrenou al matí d’hora. L’edifici estava cobert de cartells i pancartes de fabricació casolana. A l’interior, els treballadors tenien els seus pots de pintura pel mig, donant els tocs finals a la seva última pancarta.

Kath Jennings, una parametgessa a Homerton, va dir a Socialist Worker: “El primer torn va deixar de treballar a mitjanit. No estava segura de si ho faria, però va resultar ser una sòlida vaga de 24 hores. S’ha comprat tant de menjar que li dóna a una la impressió que estarem fora per sempre. El dia va estar ple d’ira, però també ho vam saber dur amb humor. A Manchester més de 50 piquets i simpatitzants es van manifestar enfront de la ciutat de la salut mental de Chorlton. El ’1 per cent vampirs ‘, un jove grup de teatre, va realitzar una obra de teatre en el piquet. ‘ Som aquí per xuclar la sang del 99 per cent’, declaraven mentre recorrien el piquet ‘mossegant’ els sindicalistes. A l’Institut d’Educació al centre de Londres, els piquets van organitzar un joc anomenat ‘bolig de les pensions’, consistent a fer caure bitlles decorades amb els rostres dels ministres del govern”.

Presa del pànic

Els mitjans de comunicació de masses van entrar en pànic, en no saber ben bé com reaccionar. Es van passar setmanes ignorant o menyspreant la possibilitat de vagues. Després van passar a denunciar els i les vaguistes, per més tard intentar desesperadament restar importància a la jornada parlant d’una baixa participació.

Però la realitat dels piquets és una història diferent. A l’Hospital Reial de Manchester hi havia 200 persones distribuïdes en 17 de piquets, i això en un sol lloc.

A cada poble i ciutat havia anècdotes de solidaritat sobre com la gent s’unia contra l’odiat govern tory. Al Bradford College, els i les estudiants van portar te i cafè per als seus professors en vaga. “Vosaltres ens vau ajudar a lluitar pel nostre Subsidi de Manteniment d’Educació, així que nosaltres us ajudarem en la lluita per les vostres pensions”, els van dir els estudiants Piers i Milan. “La vostra lluita és la nostra lluita”.

A d’altres llocs es reproduïa la mateixa història. Jackie Applebee, una metgessa clínica de l’est de Londres, va informar: “Els vaguistes de l’Escola Central Fundació de les Nenes, l’Escola de Phoenix i el servei de joventut de Connexions es van unir als vaguistes de tres centres d’atenció primària. Al voltant del 50 per cent de nosaltres vam sortir al carrer i vam anar en marxa cap a Whitechapel. Se’ns van unir els piquets de la Universitat Queen Mary. Vam portar a terme una manifestació improvisada a l’hospital real de Londres, llavors vam marxar per la City cap al campament de Occupy London a la catedral de Sant Pau, i després vam seguir fins a la marxa de Londres. L’oficina de Kirklees Unison va treballar fins tard a la nit per processar 74 sol·licituds d’afiliació d’última hora. Al matí, els piquets s’ho van passar d’allò més bé veient els taxis aturats fora de l’edifici civil principal a Huddersfield. Un funcionari de recursos humans va tractar d’obrir-los pas, però no va poder desactivar l’alarma. Alguns sindicats tradicionals van ser reintegrats. A Salford, prop de 50 treballadors van protestar en el dipòsit d’escombraries Turnpike House. Ni un sol vagó contenidor va sortir de l’estació”.

Lleter

Un escombriaire i membre d’Unison [sindicat del sector públic] va dir: “Hem estat preparant durant setmanes la construcció de les vagues i això ha donat els seus fruits. Hem aturat dos lots de lliuraments: les del lleter i de l’home de l’aigua”.

A Telford, el personal de recollida de la brossa de la subministradora privada TWS es va unir a Unison perquè poguessin anar a la vaga i es va negar a creuar la línia dels piquets.

A tot arreu els i les treballadores estaven furioses amb les mentides del govern sobre la vaga. Luana Avegliano, membre del PCS, es trobava en el piquet a Downing Street. Va dir a Socialist Worker: “Jo treballo per a l’Oficina del Gabinet, de manera que Francis Maude és el nostre ministre. Ahir li vaig donar una octaveta i li vaig preguntar per què segueix fent circular rumors que no es poden pagar les nostres pensions”.

Diversos cuiners van fer piquets a la Cambra dels Comuns, entre ells Nick, un membre del sindicat GMB. “La majoria de nosaltres hem treballat aquí més de 25 anys”, va dir a Socialist Worker. “Hi ha hagut una resposta molt bona. Avui hi ha treballant 15 cuiners d’un total de 80, de manera que els diputats es quedaran sense menjar”.

Owen, un professor de la unió NASUWT a Southwark, va expressar així el seu enuig: “Tots aquests ministres dient mentides a la televisió és una cosa realment desagradable”, va dir. “Hem de lluitar contra ells”.

També hi va haver la determinació que la vaga no fos un fet aïllat. La gent insistia que el 30 de novembre ha d’anar seguit de més dies de vaga. “És important que aquest no sigui el final de la campanya”, va dir Alison, una treballadora de Fife. “He perdut un dia de salari i no m’importa perdre’n més, sempre que tinguem una lluita real i una veritable oportunitat de guanyar. No té sentit arribar només fins a meitat de camí, cal arribar al cim!”.

Com va dir Pol O’Ceallaigh, membre d’Unison, a l’escalinata de l’ajuntament d’Oxford: “Amb un sol dia no n’hi ha prou per guanyar, necessitem acció eficaç una vegada rere l’altra”.

Article extret del Socialist Worker, diari del Socialist Worker Party, organització germana d’En lluita.

Traducció al català: Isaac Salinas