No a Bolonya: el ressorgir del movimient estudiantil?

stop_bolonyaEl moviment estudiantil sembla despertar d’una llarga letargia. Mentre s’acumulen les protestes contra la mercantilització de l’educació, s’acosten batalles que poden ser decisives per acabar amb Bolonia. 

El curs acadèmic 2007-08 sembla haver reactivat el moviment estudiantil. Si bé és cert que mai havia desaparegut, també és cert que no travessava bons moments. Malgrat això, les protestes contra el Procés de Bolonya al novembre i la jornada de lluita del passat 6 de març indiquen una certa recuperació de la rebel·lia estudiantil. Encara que aïllada i escassament difosa, la vaga que durant mes i mig van mantenir els estudiants de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universidad de Santiago de Compostela (USC) ha encès el senyal d’alarma en vistes del que s’acosta.   

El popularment conegut com a Procés de Bolonya, és a dir, la concreció i aplicació d’un Espai Europeu d’Educació Superior s’acosta a moments claus. Oficialment, en el curs 2010-11 hauria d’estar implantat un nou sistema educatiu, que elimina les actuals llicenciatures per un nou de graus i postgraus. Però algunes facultats, com la de Ciències Polítiques a la USC, estan exercint de conillet d’índies, anticipant la seva posada en marxa i encenent els ànims entre la comunitat universitària.

Esclats com a la USC podrien repetir-se i generalitzar-se per moltes altres facultats, però no asseguren una victòria del moviment estudiantil. Focalitzat en grans ciutats de tot l’Estat com Sevilla, Madrid, Santiago de Compostela, Bilbo, Barcelona o València –i sovint en facultats concretes–, l’incipient moviment antiBolonya té un desenvolupament molt desigual en cadascuna de les ciutats, fet que planteja reptes i tàctiques distintes a aplicar a cada realitat concreta.

No obstant això, és necessària també una mínima coordinació. Jornades de lluita com la del 6 de març han d’enfortir el moviment a nivell local, però també establir vincles entre els diferents focus de resistència estudiantil.

El desigual desenvolupament del moviment antiBolonya no permet dreceres, ni dosis innecessàries d’avantguardisme, però sí que requereix de petits passos cap a la direcció encertada.

Recuperació

El marc de referència de les mobilitzacions estudiantils d’aquest curs 2007-08 ha estat, com en anteriors anys, el Procés de Bolonya. No obstant això, han estat protestes més específiques, molt més centrades en aspectes concrets de la mercantilització de l’educació ja visibles en les facultats. Les assignatures pilot del Pla Bolonya sota el nou sistema de crèdits ECTS, la pujada de les taxes en els preus dels màster que ja triplica el preu de les llicenciatures, o la publicitat de les beques-préstec ha proporcionat una base des d’on una minoria d’estudiants polititzats pot connectar amb àmplies capes de la comunitat universitària.

A la Universidad de Sevilla (US) i a la Universidad Pablo Olavide (UPO) de Sevilla s’ha aixecat un nou moviment, els “Grups de Treball No a Bolonya”, constituïts sobre aspectes concrets del procés. On l’any passat no existia pràcticament res, ara hi ha grups estables d’activistes capaços d’organitzar tancaments massius com els del 5 de març, paralitzar per complet la universitat i treure més de 3.000 estudiants al carrer l’endemà. La vaga que van mantenir els professors de la US contra la precarietat el curs passat posa en relleu que, dins la universitat, també hi ha espai per a l’actuació conjunta d’estudiants, docents i investigadors. De fet, hi ha plataformes de professors, encara que poc actives, que potencialment podrien sumar-se a la lluita estudiantil.

No obstant això, al Campus de Somosaguas de la Universidad Complutense de Madrid (UCM) hi ha hagut altres atacs, no directament relacionats amb el procés de Bolonya, els que han encès l’espurna. A la Facultat de Psicologia va ser la cessió irregular de la llibreria a una empresa vinculada a l’Opus Dei. Des de setembre, assemblees, segudes, casserolades i pasacampus han transformat l’ambient de la facultat. Al costat, a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia, una nova normativa que prohibeix enganxar cartells sense el segell del Deganat ha revitalitzat la dinàmica assembleària. La coordinació entre ambdues facultats va mobilitzar uns 400 estudiants el 6 de març contra Bolonya, on el Degà de Polítiques i Sociologia, Patxi Aldecoa, va haver de tancar-se amb clau al seu despatx, negant-se a rebre les més de 1.000 signatures contra la normativa recollides des de l’Assemblea de Facultat. Hores més tard, va anunciar una nova Junta de Facultat amb l’objectiu de revisar la nova normativa i, possiblement, formalitzar la seva derogació.

Al Campus de Ciudad Universitaria de la UCM, una assemblea informativa sobre la substitució dels Cursos d’Adaptació Pedagògica per un màster, va acollir més de 70 estudiants de la facultat d’Història. Al vespre, prop de 1.000 estudiants de distints campus i universitats madrilenyes van participar en la festa organitzada per l’Assemblea d’Estudiants contra Bolonya.

Encara que no va haver-hi una manifestació central el 6 de març a Madrid, les possibilitats de coordinar les petites resistències que van emergint podrien donar lloc a noves i més importants mobilitzacions en un futur no gaire llunyà.

A un altre nivell, Barcelona continua acollint un moviment estudiantil millor estructurat i amb una trajectòria més llarga. Per distints motius, les universitats catalanes estan al capdavant de la lluita contra Bolonya: sindicats estudiantils ben implantats en les facultats, assemblees fortes en alguns campus, una plataforma mobilitzadora de llarga trajectòria en la defensa de la universitat pública −la PMDUP− i una creixent combativitat entre els professors i investigadors.

De cara a les mobilitzacions del passat 6 de març, el Campus d’Història, en la Universitat de Barcelona (UB), va estar una setmana en vaga amb classes als carrers i grans assemblees. Al Campus de Diagonal (UB), les assemblees s’estan omplint com no passava en anys. A la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va haver-hi una Assemblea de Campus amb prop de 600 estudiants per rebutjar la càrrega policial del dia anterior i, tanmateix, una vaga el dia 6, estesa al personal docent i investigador per part dels sindicats CGT, CAU-UAB i co.bas, va tenir un seguiment massiu del 85-90%, amb facultats literalment buides.

Finalment, més de 10.000 estudiants, amb professors i altres treballadors, es van mobilitzar a Barcelona per la paralització del procés de Bolonya.

En moltes altres ciutats i des de moltes altres universitats, també es van impulsar accions de protesta. L’Euskal Herriko Unibersitatea (EHU) de Bilbo, la Universitat de València (UV) o la ja esmentada USC van ser també escenaris de mobilització estudiantil fa escasses setmanes.

Encara que és necessari continuar avançant amb passos ferms, les mobilitzacions del passat 6 de març marquen una certa recuperació del moviment estudiantil. No obstant això, el seu escàs ressò mediàtic dóna lloc a pensar que una major coordinació entre els distints focus de resistència estudiantil podria haver repercutit en un major impacte de les protestes i elevar el debat educatiu a altres àmbits socials, més enllà de les facultats.

La LOU: les empreses fan negocis a la universitat

Fa set anys, el 2001, el moviment estudiantil va organitzar les majors protestes des de la transició. La Llei Orgànica d’Universitats (LOU), aprovada amb el corró de la majoria absoluta d’Aznar, va provocar furioses protestes. Llavors, els estudiants van denunciar l’entrada de les empreses privades a la universitat pública.

En un context general de mobilitzacions antiPP, el moviment estudiantil es retroalimentava amb moltes altres campanyes i mobilitzacions de l’esquerra radical. El moviment antiglobalització irrompia amb força: la reeixida campanya contra el Banc Mundial a Barcelona al juny de 2001 i les protestes de Gènova contra el G8 dos mesos més tard havien radicalitzat a molts joves. A la fi d’aquest mateix any, el “Nunca Mais” es va convertir en lema de referència contra les polítiques del PP.

Ja el 2002, massives manifestacions antiglobalització recorrien les principals ciutats de l’Estat, denunciant l’Europa del Capital i la Guerra i, finalitzant, el semestre de presidència espanyola de la UE, amb una poderosa vaga general contra el decretazo laboral d’Aznar.

Malgrat això, el moviment estudiantil va ser derrotat al desembre de 2001. Durant mesos el moviment antiLOU havia adquirit molta força mitjançant assemblees informatives, jornades de lluita, tancaments en les facultats i vagues. Algunes universitats, com la UAB, es van declarar insubmises a la llei; en altres, com la US, penjaven pancartes que deien “No a la LOU” en els mateixos edificis del rectorat. Al desembre es va convocar una manifestació estatal.

Al centre de Madrid es manifestaven 300.000 persones contra la LOU convocades per PSOE, IU, CCOO, UGT, rectors i professors de gairebé totes les universitats públiques i la majoria de sindicats estudiantils progressistes. Mentrestant, els 5.000 estudiants més compromesos amb el moviment, vinguts de la majoria de campus i facultats de la Península, no van ser capaços de sortir de Ciutat Universitària i es van negar a participar a la manifestació unitària al·ludint interessos partidistes dels convocants. Encara sent cert que (especialment el PSOE mobilitzava per interessos partidistes, com va acabar demostrant la reforma de la controvertida llei amb l’arribada del PSOE a la Moncloa, i no la seva derogació com Zapatero havia promès públicament) tal tàctica va acabar aïllant els estudiants més combatius dels menys polititzats, provocant una severa desmoralització i la pràctica desaparició de qualsevol estructura organitzativa: assemblees, sindicats i xarxes de treball de la majoria de facultats.

La LOU va entrar en vigor, i els pitjors auguris que llavors denunciava el moviment estudiantil s’han confirmat en els últims anys:

– La gestió d’espais i serveis universitaris ha estat cedida a empreses privades: serveis de neteja i manteniment, menjadors, bars i serveis de reprografia, llibreries i seguretat són subcontractats a empreses privades que mantenen i reprodueixen condicions laborals de precarietat.

– La universitat es compromet amb la precarietat acadèmica: no únicament per la falta de recursos tals com aules d’estudi o sistemes de refrigeració ambiental sostenibles; també pels mediocres menjadors amb 2 microones en facultats amb 3 i 4.000 alumnes matriculats o el lamentable cobrament de dossiers d’obligada lectura per seguir el curs. Una precarietat que s’estén també al personal docent i investigador, i molt especialment als becaris acabats de llicenciar que, malgrat el seu treball, no cotitzen la seguretat social.

– Els estudiants són tractats com a clients amb l’entrada de les empreses. Avui els carnets universitaris, que abans servien per treure llibres de les biblioteques, són targetes de dèbit associades per contracte públic amb entitats financeres. Si qualsevol estudiant vol informar-se de la convocatòria de beques públiques, serà enviat a l’estanc, inexistent al campus, a per un sobre del ministeri que haurà de reomplir a la casa seva i entregar-lo al costat de la documentació necessària. No obstant això, els estudiants més despistats poden trobar a la mateixa porta de les seves facultats oficines del Banco Santander, Caixa Madrid o Caixa Catalunya on s’anuncia el finançament dels estudis mitjançant la concessió de “beques-préstec”.

– La gestió social és dirigida pel món dels negocis. Una de les novetats que introduïa la LOU va ser la introducció del Consell Social com “òrgan de participació de la societat a la universitat” amb un poder pràcticament igualable al Consell Rector o de Govern: supervisa les activitats econòmiques i el rendiment dels serveis, aprova els pressupostos i promou la col·laboració de la societat en el finançament de la universitat. Per il·lustrar les funcions del Consell Social només és necessari esmentar qui és el seu president a la UCM, la major universitat pública de l’Estat, i no és altre que Emilio Botín, president del Banco Santander Central Hispano, que és la major entitat financera privada de l’Estat i gestora de Universia, l’empresa de serveis universitaris més gran d’Europa.

Aquesta no és una situació imaginària. Són únicament alguns exemples del que ja succeeix a les universitats públiques. Quelcom que el moviment estudiantil contra la LOU ja va denunciar en el seu moment i en relació directa amb el que s’acosta amb l’aplicació del Procés de Bolonya: l’entrada definitiva de les empreses en els plans d’estudi i molt possiblement també en els continguts educatius.

El Procés de Bolonya: les empreses fan negoci amb l’educació

La Declaració de Bolonya, signada el 1999, estableix un compromís entre els ministeris d’educació europeus per engegar una reforma universitària a gran escala. Amb la Declaració de Bolonya es pretén instal·lar un Espai Europeu d’Educació Superior que fomenti la mobilitat dels estudiants i la seva ràpida inserció en el mercat laboral.

La primera cosa que cal dir és que, a nivell legal, una “declaració” no és més que −valgui la redundància− una declaració d’intencions. No hi ha cap tipus d’obligació procedent d’Europa com anuncien. És més, la UE no té competències en quant a legislació educativa. L’aplicació o no d’aquesta reforma depèn únicament i exclusivament dels governs estatals. Ara tota la responsabilitat recau en el PSOE, qui, després de modificar la LOU a l’abril de 2007, va aprovar mesos més tard, a l’octubre, el Reial Decret pel qual s’especifica el full de ruta per reformar el sistema educatiu universitari.

Un full de ruta a priori senzill però que pot provocar protestes generalitzades en la comunitat universitària: “Aquest reial decret, seguint els principis establerts per l’Esmentada Llei [LOU], aprofundeix en la concepció i expressió de l’autonomia universitària de manera que d’ara endavant seran les pròpies universitats les que crearan i proposaran, d’acord amb les regles establertes, els ensenyaments i títols que hagin d’impartir i expedir, sense subjecció a l’existència d’un catàleg previ establert pel Govern, com fins ara era obligat”.

Primer pas: el govern, agradi o no el seu color, democràticament electe es retira de la regulació dels estudis. Seran les pròpies burocràcies universitàries les qui decidiran què s’estudia i què no. I el Consell Social que va introduir la LOU, dominat per sectors del món dels negocis, les institucions de l’Estat i al costat de les burocràcies sindicals, aprovaran, o no, els pressupostos destinats a aquests estudis. De les 174 carreres ofertes aquest curs, es preveu que sobrevisquin aproximadament 70 d’elles.

No de forma casual, les que estan en perill d’extinció són aquelles que a priori no tenen una clara sortida productiva al mercat laboral: totes les filologies (eslaves, gregues, àrabs, xineses, llatines i un llarguíssim etcètera) es redueixen a una: la filologia anglesa; Història de l’Art o Humanitats, per exemple, i totes les actuals diplomatures desapareixen.

En si mateix, únicament observant la reducció de l’oferta universitària, sense tenir en compte les seves motivacions, aquest fet representa un seriós atac contra l’educació pública.

No obstant això, “d’acord amb les regles establertes” aquest atac és d’una escala molt major. D’acord amb la convergència europea, el nou sistema educatiu haurà de regir-se per graus i postgraus.

Els graus substituiran les actuals llicenciatures de 4 o 5 cursos. Les diplomatures, com ja s’ha dit, simplement desapareixen. Els graus constaran d’un primer curs de caràcter generalista, que pugui ser compartit per moltes diverses branques, equiparant-se més a un tercer curs de batxillerat que a un primer curs universitari. En el segon i tercer curs s’impartiran assignatures obligatòries i optatives al costat d’activitats dirigides a la “capacitació d’habilitats”. El quart i últim curs serà destinat de forma majoritària a la realització de pràctiques no remunerades en empreses. O el que és el mateix, en comptes de rebre un salari pel seu treball, els estudiants hauran de pagar les seves pràctiques a preu europeu.

Certament, tot indica que els graus “d’acord amb les regles establertes” estan destinats a la formació professional garantint a les empreses constants fluxos d’estudiants en pràctiques que continuaran reforçant la precarietat i la temporalitat del mercat de treball. El sistema de graus convertirà la universitat en una fàbrica de precaris.

D’altra banda, els postgraus o màster substituiran els actuals doctorats, elititzant de forma innegable l’educació superior, ja que les taxes no estaran subjectes a cap regulació, sinó a l’oferta i demanda. Aquest curs 2007-08, el preu d’un crèdit de màster triplica el preu del crèdit d’una llicenciatura.

Màsters que, d’altra banda, poden ser dirigits per empreses privades, com actualment ja succeeix amb la Càtedra Repsol a la Universidad Carlos III (UCIII) de Madrid. Els postgraus dividits en dos anys oferiran a l’estudiant, tal com succeeix en els graus, un curs sencer de pràctiques no remunerades en empreses, pagat també a preu europeu, pròxim als 8.000 euros a l’any, com afirmen algunes fonts.

Per si no fos poc, el nou sistema de crèdits europeus ECTS comptabilitzarà també les hores d’estudi fora de l’aula. Si un crèdit actual correspon a 10’5 hores lectives de classe, els ECTS poden rondar les 20 o 30 hores de treball, impedint fer compatibles estudi i treball. Però com hi ha solució per a tot, aquí aparreix l’oferta de beques-préstec que anuncien els bancs.

Per últim, encara que hi ha molts altres aspectes del procés que no caben en aquest article, en el finançament públic de les universitats s’instal·len els mateixos criteris de competitivitat que existeixen en el món empresarial. Per garantir que aquesta transformació de l’educació respongui als interessos de les empreses, les universitats hauran de competir entre elles a la recerca de finançament privat. A major finançament privat, major finançament públic. Així de fàcil: si una universitat es nega a rebre fons privats, tampoc rebrà fons públics i, com les diplomatures, desapareixerà.

Aturem Bolonya

Davant tal salvatge atac neoliberal sobre l’educació universitària, donar continuïtat a les protestes iniciades aquest curs és fonamental. El nou sistema de graus i postgraus hauria d’implantar-se per al curs 2010-11, però és possible detenir-ho. En la USC, la vaga dels estudiants contra l’aplicació del nou sistema educatiu el curs 2008-09 va ser un èxit, però no atura l’amenaça, que pot repetir-se el pròxim curs. A la UAB, a la Facultat de Traducció i Interpretació han paralitzat els graus proposats mitjançant l’acció conjunta d’estudiants i professors, i a la Facultat de Ciències de la Comunicació la reforma dels plans d’estudis està de moment bloquejada.

No han de quedar-se en meres anècdotes. Potser no aquest curs, però al llarg del pròxim, totes les universitats hauran d’aprovar i presentar la seva oferta de graus i postgraus. Serà llavors quan arribin batalles decisives. El principal repte que se’ns presenta ara és enfortir a nivell local el moviment estudiantil antiBolonya, aprenent de les experiències de lluita al llarg de l’Estat: establir espais estables de treball, vincular les protestes estudiantils amb la creixent combativitat dels docents i investigadors, coordinar millor el nostre comú rebuig a la mercantilització de l’educació i, quan arribi el moment, anar a la vaga i paralitzar Bolonya.

En aquest camí, enfortir llaços entre activistes de diferents parts de l’Estat, estendre la lluita antiBolonya als instituts o convergir amb altres moviments que denuncien els processos de mercantilització en altres àmbits com en la sanitat no pot fer més que reforçar la resistència estudiantil.

És la universitat pública la que està sent atacada, i no és poc. Durant el curs 2005-06 es van matricular 1.433.016 estudiants universitaris a l’Estat espanyol, dels quals un 90’35% ho van fer en universitats de titularitat pública. Un 13’24% d’ells va acabar els seus estudis al llarg del curs. El nostre futur no està en venda,per tant, l’educació tampoc hauria d’estar-ho.

Enric Rodrigo és membre d’Estudiants En Lluita

Més informació

especialbolonya.wordpress.com (Barcelona)
www.universitatpublica.org (PMDUP)
noabolonia.wordpress.com (Sevilla)
infobolonia.blogspot.com (Madrid)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s