Ple a la xerrada sobre la possibilitat d’una revolució al segle XXI

Crònica. Un cop més, el divendres 20 de març al local d’en Lluita hi va haver una xerrada debat d’aquelles més interessants. Era “És possible una revolució al segle XXI?”. La introduí el company Guillem Boix qui argumentant en favor d’un sí, expressava així la seva opinió i la del grup. Amb un ple gairebé total del local començà puntualment l’encontre, on a part dels membres del grup, s’hi trobaven també persones que atretes per la pregunta, i que participaren activament. S’ha de comentar, segurament, la repressió policial dels “grisos” dos dies abans havia ajudat a encendre els ànims dels assistents.

Amb una introducció on en Guillem ens va indicar el perquè, segons ell, era possible –i necessària- una revolució que acabi amb el sistema, analitzant l’experiència històrica, sobretot la recent, amb especial atenció a la situació actual de crisi mundial on només a occident milions de persones que creien formar part de la “meravellosa classe mitja” es proletaritzen/precaritzen a una velocitat extrema, i on un tercer món cada cop més reivindicatiu submergit en una espiral desastrós, fruit de la crisi aplicada sobre unes estructures ja de per sí malmeses, aixeca el cap i diu “ei, som aquí” (com en el cas llatinoamericà). Per tant, tots els indicadors que el dia a dia ens dóna ens fa ser optimistes: només una revolució pot trencar les cadenes que condemnen la nostra vida (l’única, per cert), i certament el sistema ja no pot anar és enllà: tot té un límit, i el capitalisme, donada la seva natura depredadora de recursos (tant humans com materials) ha arribat a l’extrem: o el capitalisme o la vida del planeta tal i com l’hem coneguda fins ara. Algú va citar la frase “o socialisme o barbàrie”: resumeix perfectament el moment.

El que ningú es va atrevir va ser a pronosticar ni el quan ni el com. Un consens generalitzat concloïa que segurament cap de nosaltres viuria una revolució (encara que sí moltes situacions revolucionàries, segurament cada cop més a prop de la mateixa revolució); Tampoc el com: aquí s’introduí un element interessant que era l’ús de les armes, l’acció armada o no. Però en general, tothom coincidia que aquest tipus d’acció (almenys a l’occident europeu) només podia donar-se en el moment en que les masses estiguin totalment mobilitzades. Abans és només, pura i simplement, un suïcidi. Tot això sorgí arran de la intervenció d’un company de la Facultat de Belles Arts que proposà el cas de Chiapas com a exemple d’ús de l’acció armada amb fins revolucionaris. Cal destacar que d’altres el van advertir que el medi urbà en el que vivim crea unes realitats diferents i que per tant el model dels indígenes de Chiapas no és directament aplicable al nostre entorn. Van matisar que el que ens podia donar pistes més aplicables al món urbà en cas d’una revolució podia ser el cas argentí post Corralito.

En definitiva, fou un debat molt interessant, necessari i útil. Cal continuar per aquest camí entre tots i totes. Animo als lectors d’aquesta notícia a participar-hi, a venir i unir-se: només junts tenim possibilitats.

Oriol Pastor és militant d’En lluita

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s