L’ esclat de març i el futur del moviment estudiantil

Les mobilitzacions estudiantils del mes de març han marcat l’actualitat mediàtica i política. Pere Duran analitza els fets de març, la seva importància i la situació en la que es troba el moviment estudiantil.
 

La posteritat potser dirà que el mes de març de 2009 va ser un petit assaig general.La successió d’esdeveniments en el transcurs d’un sol més ha sorprès inclús als activistes més optimistes. El mes de març ha situat el moviment estudiantil al bell mig de l’escenari polític, mediàtic i social. Els talls de carreteres realitzats el 4 de març a Barcelona pels estudiants universitàris vàren inagurar un periode de mobilitzacions quantitativa i qualitativament molt superior a les del primer quatrimestre. Les vagues, ocupacions i manifestacions, els respectius desallotjaments i les consegüents mostres de solidaritat han capgirat la cotidianitat de molts estudiants i de la institució universitària. Aquest nou escenari, tot i contenir un important dòsis d’espontanietat, es deu a l’activitat creixent de les assemblees i l’exhaustiu i voluminós treball de base que s’ha portat a terme desde la CAE (Coordiandora d’Assemblees d’Estudiants ) i les seves comissions de treball al llarg de tot el curs. El mes de març ha cristalitzat tot l’esforç realitzat durant mesos pel moviment estudiantil.

A aquest ritme propi del moviment estudiantil hauriem d’afegir la dinàmica més lenta del moviment contra la LEC (Llei d’Educaió de Catalunya), que va protagonitzar el passat 19 de març una vaga als centres d’educació pública amb prop d’un 80% de seguiment i una manifestació de gairebé 100.000 professors i alumnes a Barcelona, jornada de lluita a la qual els estudiants universitaris també ens varem sumar.

Tot i el canvi d’escenari polític l’ofensiva contra l’educació pública i els serveis socials no s’atura. Cert és que la clase dirigent es troba en una diatriba, en el pla de la teoria política o de la retòrica les solucions a la crisi que es proposen desde la socialdemocràcia o la dreta són sovint contradictòries, però d’aixó no se’n desprèn una mostra orgànica de divisió. Podriem esperar, segons la llei del pèndol, que el sistema recuperés les polítiques keynesianes per superar la conjuntura actual del capitalisme, però la realitat sembla desmentir aquest pressupòsit. La pròpia “esquerra” segueix, en temps de crisi, aplicant mesures més i més privatitzadores, continuant i completant el projecte neoliberal de recuperar el laissez faire. La LEC i el procés de Bolonya segueixen en els seus respectius camps aquesta lògica neoliberal. Sembla doncs que tot i que part de la classe política defensi tímidament solucions que reforcen el sector públic, en el pla pragmàtic tant dreta com “esquerra” carreguen la pèrdua de plusvàlua a esquenes de l’estat del benestar i d’una classe treballadora ja molt precaritzada. Les conseqüències socials d’aquesta crisi poden ser gravíssimes sinó capgirem la correlació de forces.

Aquest esperit neoliberal però, flagel·lant part per part l’estat del benestar, va teixint de forma paral·lela unes aliances entre les víctimes que sovint generen, tal com contempla la lògica dialèctica, un conjunt molt més gran i potent que la simple suma de les parts. L’assemblearisme del moviment universitari ha permès unir els esforços de les organitzacions estudiantils antibolonya i molts estudiants no organitzats generant una potència molt més gran que en l’anterior situació d’atomització i sectarisme de l’esquerra universitària. La sinèrgia que genera la organització de base és possiblement la lliçó més gran que ens recorda el moviment estudiantil, tal com ja ho va fer la lluita dels conductors de TMB.

L’esquerra transformadora té un gran repte sobre la taula, afrontar la crisi econòmica més profunda de la història amb l’esquerra més petita i dèbil de la història. És cert que existeix una crisi política i ideològica profunda del capitalisme però l’estabilitat d’un antagonista sempre es un concepte relatiu a la força de l’altre i a dia d’avui l’esquerra anticapitalista no representa cap amenaça seriosa pel sistema.

En aquest escenari de tensió social creixent però orfe de vertebració orgànica el moviment antibolonya apareix amb un ímpetu insospitat. Les mostres de solidaritat recollides tant des de l’extrema esquerra, l’esquerra sindical i els moviments socials com des de la totalitat de l’espectre sociològic de l’esquerra social evidencien l’esperança de canvi, encara tímida però sincera, que desperta el moviment estudiantil davant el clima de frustració que genera l’aparent impermeabilitat del sistema. Observar de prop el moviment estudiantil i reconèixer les virtuts i defectes pot ajudar a construir més encertadament les eines de resistència a l’impacte social de la crisi. Pot ajudar a construir el marc teòric que traci l’estratègia per construir l’indispensable nova esquerra.

La jornada de vaga universitària estatal del dijous 12 de març va reunir a la manifestació convocada a Barcelona més de 10.000 persones, doblant o triplicant la mobilització del primer quadrimestre. Més d’un centenar d’estudiants varen ocupar al finalitzar la manifestació la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i s’hi van quedar a dormir. Van ser desallotjats per la policia el divendres 13. La resposta estudiantil va ser força tímida, la repressió havia funcionat.

Envalentonat per la prèvia desocupació policial de la UPF, aparentment modèlica i sense una contestació massa contundent, i aprofitant la conjuntura en que els activistes més visibles del rectorat estaven esgotats a causa de tota l’activitat frenètica que va suposar el desallotjament de la UPF el rector de la UB Dídac Ramírez, contradient la promesa que ens havia fet, va decidir desallotjar el rectorat la matinada del 18 de març esperant una mimètica resposta, creient que seria el toc de gràcia. La desocupació del Rectorat ocupat i la violència exercida pels mossos d’esquadra pretenien tallar d’arrel un moviment que semblava començar a ser massa incómode.

Els esdeveniments que van succeir arrel del desallotjament han recordat a molts i evidenciat als altres la fisonomia del poder. Quan les vies polítiques generen masses antagonismes el monopoli de la violència s’expresa per aplacar les veus crítiques. La repressió però és sempre una arma de doble fulla, pot fer esvair la crítica o proporcionar-li un altaveu. El 18 de març alguna cosa havia quallat. El número d’estudiants concentrats davant del rectorat desocupat anava creixent durant tot el matí, la confiança augmentava i després de cada càrrega els estudiants es tornaven a concentrar davant del rectorat o en algun punt de la plaça Universitat. En una d’aquestes càrregues un grup d’estudiants va poder forçar la porta del rectorat i entrar al hall del rectorat, espai físic on es desenvolupaven les activitats de la tancada, recinte que havia estat tancat completament després de la desocupació. Després d’estar tallant tot el matí la Gran Via, els estudiants vàrem decidir anar a ocupar la conselleria d’Universitats pujant per Passeig de Gràcia en una manifestació espontànea de més de 2500 persones. Al arribar l’edifici ja estava custodiat per la policia i tot i que un petit grup d’estudiants va ocupar durant uns minuts el terrat de la conselleria l’extremada violència policial va desallotjar i dispersar tota la gent congregada. Les càrregues, les persecucions i algun modest disturbi es varen estendre per tota l’Eixample esquerra. La convocatòria realitzada a la tarda va congregar més de 6000 persones que vàren patir el mateix destí que els estudiants del matí, aquest cop en un escenari més adequat als manifestants; el barri del Born, d’estrets carrers i difícils accessos. Els manifestants, tant estudiants com mares o sindicalistes, i els periodistes agredits o ferits es contaven per quinzenes. Les parades de metro de la zona restaven tancades i la policia controlava tots els accessos del barri. Una inesperada contundència represiva va protagonitzar la jornada del 18 de març, aquest cop però no ens va aplacar.

Èxits i reptes

El 18 de març va condicionar la resta del mes, després de la mostra d’unitat que representava la vaga general de l’educació pública del dijous 19 on els estudiants que havien protagonitzat els enfrontaments amb la policia caminaven pacíficament al costat dels mestres, el dimecres 25 una trentena de professors universitaris es varen tancar al rectorat on varen dormir una nit, el dijous 26 es va realitzar un altre salt qualitatiu, algunes facultats vàren fer vaga i la manifestació de la tarda reunint a més de 25.000 persones va fintar tot el circ mediàtic i repressiu que s’havia organitzat a la Rambla prenen la direcció contrària al recorregut previst contra pronòstic. Va esdevenir un fet artístic d’una magnitud impresionant, però la naturalesa de la decisió reobria l’intermitent contradicció entre l’assemblearisme i les comisions de treball.

El factor determinant que va motivar la desocupació del rectorat fou la seva condinció de centre logístic de les comissions de la CAE i la voluntat d’esdevenir seu dels moviments socials. El contacte directe amb els instituts a través de la xarxa de xerrades, la relació amb els moviments socials o el treball de dinamització de l’Assemblea de Personal Docent i Investigador i Personal Administració i Servei (PDI i PAS) anàven vertebrant silenciosament un moviment molt més fort i ampli que s’ha demostrat capaç de respondre amb una força i agilitat inèdita a la repressió policial. El rectorat ha esdevingut una universitat autogestionada d’activistes. Tota l’activitat realitzada pel rectorat i les comissions de la CAE durant aquests quatre mesos han reforçat enormement el moviment estudiantil. Han generat la confiança i han donat les eines perque els estudiants tancats al rectorat poguèssin, al tornar a les seves facultats, dinamitzar els espais crítics locals. Alhora, han possibilitat una tasca de difusió envers la societat sense precedents en el moviment estudiantil. El Rectorat ha esdevingut el punt d’inflexió més important del moviment estudiantil en els últims anys. Un espai de treball que dinamitzava i vertebrava el descontentament amb el pla. Un pistó que transformava el vapor en energia útil, una força que permetia avançar.

Les trobades d’assemblees i la discusió constant de les persones tancades al rectorat copsaven de forma molt acurada la realitat, aquest fet permetia traçar una línia d’actuació que s’integrava adientment, impactava i transformava el curs de certs esdeveniments. El treball de les comissions proporcionava la materialització dels objectius tàctics i estratègics del moviment, però aquestes restaven cada cop més circumnscrites a una dinàmica pròpia del rectorat, que per tal de respondre efectivament a la rapidesa en que es succeïen els fets s’anava deslligant progressivament de les diferents assemblees i de la palesa lentitud de la presa de decisions en el marc de la CAE. El moviment estudiantil de Barcelona i Rodalies té plantejada aquesta qüestió sobre la taula. L’assemblearisme, o almenys la forma en que la CAE el practica, no pot ser suficientment transversal si en moments de molta activitat vol estar a l’altura de les circumnstàncies. Les estructures organitzatives han d’estar vives i evolucionar per adaptar-se als constants canvis de paisatge, ens trobem segurament davant un canvi d’escenari que requerirà calibrar formal o substancialment la CAE.

Després del març d’aquest 2009 podem constatar que els reptes del moviment estudiantil ja no estan circumnscrits a les portes de la universitat, la influència que el moviment exerceix a la resta de la societat i l’influència creixent d’un discurs més social en el moviment permeten entreveure un possible espai on vertebrar i catalitzar el descontentament del precari, on començar a construir la resistència, l’alternativa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s