La necessitat d’unitat: el reagrupament de l’esquerra anticapitalista

  

Òscar Simón i Miguel Sanz debaten sobre els reptes que l’esquerra anticapitalista ha de superar per construir un referent polític unitari capaç de trencar amb la ideologia dominant i atreure a gran part de la població.

 

En edicions anteriors de L’Heura s’han analitzat diferents experiències polítiques antineoliberals o anticapitaslites que s’estan donant a Europa. Des del Bloco de Esquerda a Portugal, el Die Linke a Alemanya, Respect a Anglaterra, l’Scotish Socialist Party, Rifundazione Comunista a Itàlia o el Nou Partit Anticapitalista a França. Malgrat les diferències en tots aquests casos, sectors diversos de l’esquerra radical han estat capaços de treballar junts per superar l’atomització i construir pols d’atracció i vectors d’organització per a àmplies capes de la societat. No obstant això, a l’Estat espanyol això no s’està donant. El reagrupament de l’esquerra anticapitalista és totalment necessari i més en temps de crisi, en els que els atacs a les condicions de vida de la població amb menys renda són i seran més freqüents i dràstics.

El declivi de l’esquerra radical

En el període que va des de mitjans dels anys 70 fins al referèndum de l’OTAN, és a dir, el 1986, a l’Estat espanyol existia una de les esquerres revolucionàries més importants d’Europa. A l’esquerra del Partit Comunista d’Espanya (PCE) podíem trobar organitzacions amb milers d’afiliats. Organitzacions que es declaraven obertament revolucionàries, com el Moviment Comunista (MC), d’origen maoista que va evolucionar cap a un marxisme més eclèctic, la Lliga Comunista Revolucionària, d’inspiració trotskista, o l’entorn de l’esquerra abertzale, que aglutinava tant a l’organització armada com a diferents fronts de masses. Deixant al marge la situació especial de l’esquerra a Euskal Herria, pot dir-se que avui, a l’Estat español, no hi ha cap organització radical que compti entre les seves files més d’uns centenars d’afiliats distribuïts irregularment pel territori.

La desarticulació de l’esquerra és un procés lligat a la desmobilització succeïda a la Transició. Un fenomen que va ser anomenat “desencant” i que responia a la sensació que, després del final pactat del franquisme, les coses no havien canviat tant. Hi havia gent procedent del franquisme, encara que reformada, en el govern, es reconeixia la monarquia, no es reconeixien els drets democràtics de les nacions i se signaven tant els pactes de la Moncloa, com l’estatut dels treballadors que va posar les bases de la precarietat actual.

La classe treballadora que s’havia deixat la pell batallant contra el franquisme va veure com els seus principals dirigents els abandonaven a canvi de la santificada estabilitat. Certament va haver-hi resistència entre les bases del PSOE i, sobretot, del PCE. El mateix dia que se signaven els pactes de la Moncloa milers d’obrers de la SEAT van sortir al carrer a protestar contra la traïció del PSOE i el PCE, i contra la política seguidista d’UGT i CCOO. No és que les organitzacions revolucionàries es venguessin o se n’anèssin a casa. Grups com l’LCR o l’MC van perdre gran part del seu entorn, i van patir terriblement la declinació del moviment en l’etapa de la post transició. Molts militants es van veure decebuts per l’auge de la socialdemocràcia. La desmoralització de les bases del PCE va deixar gairebé sols en la batalla als milers de militants revolucionaris que, encara que avui puguin semblar molts, eren insuficients per portar endavant la ruptura amb el règim franquista.

La retirada dels carrers de l’enorme moviment veïnal, l’abandó de la confrontació com a mètode per aconseguir millores laborals, duta a terme per les principals centrals sindicals, va ser un cop dur per als revolucionaris i revolucionàries de l’Estat espanyol. La societat va tornar a la “calma”, el nivell de combativitat generalitzat va baixar, el qüestionament per part d’àmplies capes de la població de l’status quo va deixar pas a una acceptació resignada de la realitat. L’esperança d’una ruptura radical s’esfumava en l’aire y el fet de pertànyer a una organització revolucionària va començar a deixar de tenir sentit per a molts militants.

No obstant això, fins a mitjans dels anys 80, l’MC i l’LCR van mantenir una base àmplia i van ser capaços de llançar iniciatives com la Plataforma Cívica per la sortida de l’OTAN, que va obligar al govern de González a convocar un referèndum, que si bé es va perdre per poc, va suposar una enorme mobilització social que va obligar el PSOE a utilitzar tots els mitjans disponibles; fins i tot una interrupció del programa d’esports Estudio Estadio de màxima audiència en aquell moment, per intentar canviar el signe del vot.

Arran de la campanya antiOTAN de 1984-1986, en la que va participar tota l’esquerra, des del PCE fins a l’esquerra revolucionària, es va fundar Esquerra Unida (IU), que malgrat comptar amb uns principis esperançadors va acabar apostant principalment per la via institucional. Això, al costat de la seva incapacitat per afrontar realment la complexitat nacional de l’Estat espanyol, va portar a la coalició a deixar de ser un referent polític per a les capes radicalitzades de la societat i a convertir-se la majoria de les vegades en crossa per recolzar governs del PSOE. La imposició de successives reconversions industrials i d’un estatut dels treballadors insuficient, així com de la seva reforma el 1984, que va obrir les portes a la precarietat actual, van suposar la culminació de la victòria de les classes dominants a la Transició. Va ser el tancament d’un període de lluites enormes amb un balanç desastrós per a les files revolucionàries. El cúmul de derrotes suposaria gairebé la desaparició de les organitzacions revolucionàries més importants i l’atomització de les seves restes. El 1991, l’MC i l’LCR s’unifiquen. No obstant això, un context polític molt desfavorable a les idees revolucionàries i la falta d’entesa entre els militants provinentes de cada partit van portar a la desfeta del projecte. Alguns militants de l’MC van passar a les ONGs i altres al moviment okupa, antimilitarista o feminista, i la gent que quedava de l’LCR van crear Espacio Alternativo (EA) a Madrid, el que aquí a Catalunya seria Revolta Global, que acabarien entrant a IU, amb una confusió teòrica important sobre el marxisme.

La dècada dels 90, que es va iniciar amb la caiguda del mur de Berlín i del bloc soviètic, va aprofundir en la desmoralització de gran part de l’esquerra d’inspiració estalinista i trotskista ortodoxa, i de molts treballadors i treballadores, que percebien l’URSS com una esperança, des del nostre punt de vista vana. Aquesta dècada significaria l’abandó per part de la majoria dels activistes de les idees marxistes i del sorgiment de noves formes d’organització més enllà dels partits i sindicats clàssics. Les ONGs i els grups de solidaritat es convertirien en el referent principal per a la gent que volia canviar el món.

Una nova esperança

Des de la campanya pel 0.7% i per l’abolició del deute, es va anar generant un sentiment de rebuig al capitalisme global, que va tenir un primera fita important en la rebel·lió zapatista de 1994 contra el Tractat de Lliure Comerç entre Mèxic i EUA, i que no va esclatar fins a la batalla de Seattle el 1999 on el moviment antiglobalització es va presentar davant el món bloquejant la cimera de l’Organització Mundial del Comerç. Aquest moviment que continuaria a Praga, Niça, Gènova i que s’estendria al llarg i ample del planeta, va néixer amb tres característiques claus.

D’una banda, trencava amb la idea del fi de la història i del capitalisme global com a únic sistema mitjançant la consigna “Un altre Món és Possible”. D’una altra, tenia un caràcter unitari, des dels protectors de les tortugues fins als i les sindicalistes de base. I, a més, recuperava els carrers com escenari polític adaptant, quan convenia, tàctiques radicals d’enfrontament directe amb les forces repressives. Quan tot semblava perdut va renéixer l’esperança. Tota una nova generació d’activistes es va polititzar viatjant per bloquejar el G8 o oposant-se a la guerra d’Iraq. A l’Estat español van tenir lloc mobilitzacions enormes, com la manifestació contra la cimera de la UE a Barcelona el 16 de Març de 2002, les grans manifestacions del 15 de febrer de 2003 contra la guerra d’Iraq o les concentracions davant les seus del PP el 13 de Març de 2004, el dia abans de les eleccions, exigint la veritat sobre els atemptats del 11-M.

Durant aquest període les petites organitzacions anticapitalistes i revolucionàries van aportar activistes i idees capaces d’encendre la flama. No obstant això en els moments àlgids del període de lluites aquestes petites organitzacions revolucionàries es van veure superades pels esdeveniments. La seva debilitat estructural els va impedir atreure i enquadrar als milers d’activistes que prenien els carrers. En altres països europeus com França, Anglaterra o Alemanya, l’existència d’organitzacions més grans, com la Ligue Comuniste Revolucionaire, el Socialist Workers Party o el WASG respectivament van ser capaços d’enquadrar a les seves files a nous activistes i de servir de nucli de condensació per a projectes més amplis i capaços d’agrupar a diferents tendències polítiques. Així, neixen Respect, el Nouveau Parti Anticapitaliste (NPA) o el Die Linke, les diferències i balanços dels quals analitzen respectivament en Manel Ros en el número de març i l’Andy Durgan a un article al juny de 2008 de L’Heura (ambdós disponibles awww.enlucha.org).

A l’Estat español, les enormes mobilitzacions no s’han traduït de manera generalitzada en organització. En molts moments el moviment va ser dels més importants del món. La potència del moviment lligat a l’ambient antiPP semblava convertir en innecessàries a les organitzacions revolucionàries. D’altra banda, el desprestigi dels diferents partits comunistes al costat dels sindicats de color vermell s’estenia a gairebé tot el patrimoni ideològic marxista. A més a més, el predomini de les idees autònomes, que rebutgen radicalment certes formes d’organització, entre les capes més radicalitzades, va ser un obstacle ideològic que va provocar no poques friccions dins el moviment.

Després de la victòria del PSOE sobre el PP, la socialdemocràcia es va retirar dels carrers i els activistes anticapitalistes es van retirar en certa manera als seus cercles polítics. No obstant això, es van mantenir certs canals de comunicació i el que és més important, la idea que la unitat ens fa forts i l’experiència positiva del treball unitari continuava estant a les retines de molts activistes. Això es va demostrar en l’èxit dels Fòrums Socials a Barcelona, amb el Fòrum Social Català, i a Madrid, amb el Foro Social Mundial de Madrid o del manteniment del Foro Social de Sevilla com òrgan unitari per impulsar mobilitzacions.

La consciència sobre la necessitat d’articular alternatives polítiques està prenent diferents formes. Algunes més tímides, com el Tercer Espai a Madrid, i altres més avançades, com els diversos tipus de candidatures municipalites a Catalunya, passant per la decisió de Revolta Global —avui ja Esquerra Anticapitalista (EA/RG)— de presentar-se en solitari a les eleccions europees. Una altra experiència molt interessant, d’un altre perfil, amb més pes i amb ja molts anys de trajectòria, és el Col·lectiu d’Unitat dels Treballadors a Andalusia, amb exemples tan paradigmàtics com el de Marinaleda. Sens dubte la CUT jugarà un paper clau en el reagrupament, tot i que encara opten per donar la batalla i invertir energies dins IU, restant forces i marge de maniobra en la seva relació amb la resta de l’esquerra anticapitalista. En les línies següents anem a centrar-nos en les Candidatures municipalistes a Catalunya i en Esquerra Anticapitalista.

Un Altre Municipalisme és Possible

El treball municipalista és el més propici per a l’esquerra anticapitalista, ja que en estar més arrelada al terreny mitjançant la participació en les lluites, li permet entrar en contacte directe amb àmplies capes de la població. Aquesta tendència es pot constatar tant en l’implantació municipal de l’esquerra abertzale, la trajectòria de la CUT o el creixement de les CUP (Candidatura d’Unitat Popular) en les últimes municipals.

Alguns activistes d’En lluita estem participant en la construcció de la futura CUP a Barcelona. Clarament és un projecte nascut de l’esquerra independenstista catalana, que no obstant això davant la tasca de construir a Barcelona s’ha plantejat la necessitat de treballar al costat de la resta de l’esquerra anticapitalista i social de la ciutat. La CUP es planteja convertir-se en una eina de lluita al terreny municipal. Tant al camp ideològic, plantejant una alternativa possible a la ciutat neoliberal, com en l’electoral, oferint una possibilitat a l’esquerra d’una suposada “esquerra” totalment compromesa amb el projecte de la classe capitalista que significa el model Barcelona. Tot això des de la màxima humilitat i sabent de la dificultat de la tasca. A fi d’assolir assumir aquest objectiu les persones que participen en el projecte de la CUP a Barcelona es van plantejar dos reptes estratègics.

Primer repte: superar l’atomització per ser eficaços. Hi ha nuclis d’activistes anticapitalistes organitzats entorn d’organitzacions o col·lectius petits. Aquests activistes entenen que encara que avui per avui les organitzacions són petites, les idees que defensen són fonamentals per impulsar organitzacions més grans i amb més abast i influència en la nostra societat. Per tant, donat el tamany petit de l’esquerra anticapitalista organitzada a la ciutat, la construcció d’un referent unitari és imprescindible per atreure a capes àmplies de la societat que rebutgen el sistema però que no veuen una alternativa en les organitzacions actuals.

Aquesta construcció ha d’involucrar a organitzacions que porten anys treballant de manera unitària, així com als moviments socials. Aquesta confluència, si bé ha d’ocasionar un debat polític profund sobre el qual sustentar unes bases sòlides, no suposa dificultats insuperables. De fet, la necessitat d’articular espais polítics unitaris s’ha donat en diferents llocs i sota diferents formes. Avui després d’anys d’acció comuna només es pot argumentar que això és inviable des de cert grau de sectarisme o pessimisme.

Segon repte: no substituir sinó aglutinar. L’esquerra anticapitalista ha comès molts errors en el passat. Un dels més freqüents han estat els intents de subordinar tant el programa com els temps dels moviments socials a l’organització, sobretot en el cas de les conteses electorals. El nou referent anticapitalista ha de servir, d’una banda, per donar batalla al camp electoral, per servir d’altaveu als moviments socials, per millorar la capacitat de resposta enfront del sistema i, fins i tot, per ajudar a passar a l’ofensiva. Sense organitzacions radicals grans es tarden mesos a articular campanyes i, fins i tot, de vegades, no s’aconsegueix del tot. Això ho estem veient ara amb la crisi quan som incapaços de frenar els acomiadaments i els desnonaments. Ara bé, en cap cas, en cap concepte, l’organització ha d’arrogar-se la representativitat dels moviments en els quals participa. Aquests han de ser espais unitaris en què treballar de manera coordinada amb sectors diversos. L’organització mai pot suplantar al conjunt del moviment ni imposar-se sobre ell.  

Per a En lluita aquesta orientació és essencialment correcta. Això no vol dir que no existeixin dificultats, com el balanç entre l’independentisme i la resta de sensibilitats actuals i futures o l’harmonització de les diferents posicions respecte al procés d’articulació nacional de les diferents CUPs als Països Catalans. No obstant això no és desgavellat pensar que el 2011 es pugui plantejar una candidatura municipal rupturista a l’esquerra de l’esquerra a la ciutat de Barcelona, però per a això necessitem treballar amb la màxima unitat. Aquest treball podria interpretar-se com un cas especial de front únic. (Veure article de la pàgina 20)

La candidatura d’Esquerra Anticapitalista/Revolta Global

Després de la desintegració de la LCR a principis dels anys 90, un nucli d’antics militants d’aquesta organització, junt amb persones procedents del moviment ecologista i del socialisme no estalinista, van impulsar a mitjans aquesta dècada el corrent Espacio Alternativo dins IU. Posteriorment, EA va distanciant-se d’IU i sectors que havien participat en la seva fundació abandonen el corrent en aquest procés. Com moltes altres organitzacions situades a l’esquerra d’IU, EA es va submergir de ple en l’onada antiglobalización i antiguerra des de l’any 2000 a 2004, i participava allà on tenia presència en el procés de construcció d’espais unitaris i plataformes, que seran la base organitzativa de fons del moviment i que funcionaran com a pols d’atracció de nous activistes joves durant aquests anys. En la nova fase que s’obria amb la victòria del PSOE a les eleccions de 2004, EA prossegueix la seva gestació cap a una organització amb un perfil més definit i cap a un model d’estructura interna més cohesionat. A finals de 2008, l’organització consuma la seva sortida orgànica d’IU, per adoptar a continuació el nom d’Esquerra Anticapitalista i anunciar la seva intenció de participar amb una candidatura pròpia a les eleccions europees de 2009. 

L’iniciativa d’Esquerra Anticapitalista resulta audaç i esperançadora. Obre el camí per a un possible reagrupament de l’esquerra anticapitalista a l’Estat español. Des d’En lluita mantenim discrepàncies sobre l’orientació pràctica i l’ambigüitat del discurs d’aquest projecte, però estem completament oberts al suport i la participació a l’iniciativa. Així ho hem expressat públicament i a les trobades mantingudes amb IA.

Tant l’elecció del nom Esquerra Anticapitalista com la línia argumental dels comunicats públics de l’organització semblen orientar-se cap a una direcció inequívocament àmplia, de trobada i construcció comuna. Segons el manifest de suport a la candidatura a les eleccions europees de 2009: “… Aquesta alternativa no existeix i volem contribuir a construir-la. Sabem que és una tasca arriscada i difícil, que portarà molt esforç durant molt temps i que només arribarà a bon port si convergeixen en ella, des de les seves pròpies experiències, organitzacions i idees, els qui ara comparteixen ja les crítiques radicals i les lluites contra aquest sistema, però encara no un projecte polític anticapitalista alternatiu”. Aquest discurs s’acompanya, no obstant això, de l’afirmació que no hi ha hagut suficient treball comú entre els diferents col·lectius de l’esquerra radical i que no hi ha espais prou unitaris i amplis sobre els quals recolzar, des d’avui, aquest projecte de convergència. Això és discutible, hi ha espais de convergència i treball polític comú entre IA i altres organitzacions de l’esquerra revolucionària de l’Estat com per impulsar un pol que vagi donant-li més potència a la proposició de reagrupament entre altres sectors de l’esquerra. Hi ha espais unitaris a les principals ciutats de l’Estat que podrien participar en la construcció, en el suport o en l’elaboració d’un programa d’acció per a un nou referent polític ampli i anticapitalista.

A més a més, cada vegada més activistes del moviment anticapitalista entenen la necessitat de construir un referent polític que pugui ampliar l’horitzó estratègic dels moviments socials i l’esquerra combativa. La decisió presa per IA de situar-se al centre de l’iniciativa, en solitari, i d’autoconstruir-se via adhesions individuals i aprofitant l’estirada de l’NPA, encara que totalment legítima, ens sembla insuficient. Tot i això un bon resultat d’IA seria beneficiós per a tot el moviment. L’efecte positiu no sols es queda aquí, el procés de recollida de signatures està ajudant a l’aparició de grups locals anticapitalistes en llocs on fins ara no hi havia moviment. Fins i tot la Junta Electoral Central (JEC) està canviant el reglament per no acceptar les signatures necessàries per a la presentació de la candidatura. La intenció del PSOE d’aprovar una llei destinada a demanar fiances econòmiques a les organitzacions que vulguin presentar una candidatura mostra un vegada més el caràcter limitat d’aquesta “democràcia”. Des d’En Lluita considerem inacceptables les limitacions de la JEC i entenem que no és moment per a rivalitats entre les i els anticapitalistes. Defensem la necessitat de sumar esforços i el dret democràtic d’IA a poder presentar-se, i reiterem un vegada més, com hem fet en altres ocasions, la nostra voluntat per col·laborar i impulsar aquesta iniciativa.

 

Advertisements

One response to “La necessitat d’unitat: el reagrupament de l’esquerra anticapitalista

  1. Joan Gil Oliveras

    Increïble, però hi estic d’acord.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s