Contra la privatització de la Universitat: Lluitant en un nou escenari

El curs polític passat va estar marcat per la lluita que va emprendre el moviment estudiantil contra l’Espai Europeu d’Educació Superior, el popularment conegut Procés de Bolonya. Va ser el moviment de resistència al neoliberalisme més massiu i combatiu que hi ha hagut en anys, convertint-se en un incòmode problema per al govern del PSOE a nivell estatal i arribant a posar contra les cordes la Generalitat i les Conselleries d’Educació (ERC) i d’Interior (ICV-EUiA). Van ser molts i ràpids els èxits dels i les estudiants mobilitzades: es van succeir vagues, manifestacions, ocupacions d’edificis administratius i docents durant setmanes i mesos, es va guanyar un referèndum oficial per a la moratòria de la LOU a la UB, van proliferar assemblees multitudinàries fins i tot en facultats fins llavors desertes, es va aconseguir un debat social intens sobre la mercantilització de la Universitat Pública, es van teixir ponts més enllà de la universitat amb moviments socials i estudiants i professorat de secundària, la gestió de les universitats es va arrabassar del Ministeri d’Investigació i Ciència i va tornar al d’Educació, es van produir dimissions i destitucions de càrrecs polítics i administratius, el 20% al 30% de facultats i departaments van demanar la moratòria a l’EEES… i la llista continua.

Però malgrat tot allò exposat més amunt, ni la derogació de la LOU (objectiu de màxims), ni la moratòria generalitzada en les principals universitats de l’Estat de la implantació dels nous graus ni la readmissió de les estudiants repressaliades per les seves activitats polítiques (objectius de mínims) es van aconseguir.

L’agenda neoliberal i mercantilitzadora a les universitats no s’atura. El Pla Bolonya no és una simple reforma acadèmica o de mobilitat, sinó que persegueix una adequació dels centres universitaris a les demandes del nou capitalisme “del coneixement”, que per compensar la seva decreixent taxa de guanys inverteix molt més en investigació per abaratir costos o s’intenta apropiar d’uns serveis públics que l’estat ha deixat podrir per falta d’inversió. Les noves universitats-corporació de capital públic es redireccionen, posen els mitjans humans i materials públics al servei de les empreses privades, ofertant investigacions a sou i generant mà d’obra que s’incorpora al treball amb uns coneixements més tècnics. Els governs blinden aquesta estratègia esborrant els pocs mecanismes participatius i democràtics que li quedaven a la institució universitària. A casa nostra els atacs segueixen concretant-se amb l’estratègia 2015, la Declaració de Montanyà del passat juny (que proposa que rectors i degans deixin de ser escollits per la comunitat universitària) o amb la propera Reforma de la Llei d’Universitats de Catalunya (LUC).

Aquest semestre observem que les Assemblees de Facultat no mantenen la mateixa dinàmica que en el darrer curs; no s’estan reunint amb la mateixa prestesa que a començaments de l’any passat, ja no congreguen tanta gent, molts activistes han deixat de participar a les assemblees, el desànim pesa sobre força gent… S’ha fet palès que ens trobem en un canvi d’escenari polític. L’impacte de la derrota en el moviment estudiantil ha estat profund. La gent, les facultats, les assemblees, la fase d’aplicació del pla Bolonya, les conselleries, els media… tot ha canviat de dinàmica. Si volem resistir a les properes envestides del neoliberalisme a les universitats i mantenir vius els nuclis assemblearis, serà vital captar bé el nou context en el que ens trobem. Aquest curs no podem defensar un discurs maximalista o triomfalista sense caure en l’aïllament polític i, a llarg o mig termini, en l’enfonsament mateix del moviment. El discurs antirepressiu tampoc sembla poder mobilitzar a grans capes de l’estudiantat, doncs tot i les campanyes de propaganda antirepresiva – 58i+ i 100 a judici- les concentracions dels darrers han estat secundades només per les activistes més compromeses.

Certament varem perdre. Actualment el moviment està cansat, i sembla que les vies de connexió amb l’estudiantat s’han tallat. Però, la nostra, va ser una derrota fecunda. Hem après multitud d’aspectes, s’ha polititzat una important capa de joves estudiants, hem teixit una xarxa de comunicació i de relació fluïda entre activistes que no es coneixien… podríem afirmar que en clau de lluita hem obtingut una victòria absoluta. S’han forjat uns vincles i s’han viscut unes experiències que no s’obliden sense deixar rastre. De fet, ens posicionen en un estadi polític qualitativament superior. Podríem parodiar-nos afirmant que més de 150 estudiants han cursat paral•lelament a les seves carrers el master d’activisme estudiantil. I tot aquest coneixement es nota, i es notarà encara més. Si comparem el nombre i la maduresa dels activistes que actualment existeix a les universitats amb la situació, posem per cas, de fa quatre anys, ens adonarem d’aquesta inèdita capacitat i potència.

Necessitem però, analitzar profundament les dinàmiques i el context del curs passat i de l’actual. Si dividíssim els i les estudiants en tres grans grups, els irreductibles militants, els activistes esporàdics i l’enorme grup d’estudiants passius, podríem afirmar que l’any passat, els estudiants més crítics i polititzats, els del primer i el segon grup, varen preveure i resistir uns efectes que no semblaven preocupar al tercer grup. És cert que aquest inici de curs molts i moltes activistes no segueixen amb la dinàmica del curs passat però per contra aquest any podem observar com el tercer grup comença a notar, a incomodar-se i a criticar de forma creixent, l’aplicació dels graus i l’estat de la universitat pública. Aquest curs podem connectar molt més fàcilment amb ells, doncs ara les nostres reivindicacions ja no es basen en previsions de futur sinó que són problemes presents i molt reals.

L’assemblea del Raval de la UB a portat a terme una estratègia molt interessant que ha permès convocar una assemblea de 60 persones, ha incorporat més de 15 persones noves a les comissions i en més de 7 debats que s’han realitzat a diferents classes més d’un vuitanta per cent dels alumnes han votat a favor de la vaga. Tàcticament l’assemblea es va reinventar, es va plantejar un canvi de discurs i certs canvis metodològics. Es va crear el síndic de greuges per tal de fer una radiografia dels problemes de la facultat, es varen repartir enquestes perquè els i les estudiants expliquessin els problemes que els afectaven i posteriorment es va fer un buidatge que s’ha utilitzat per agitar en els passaclasses i es va fer una campanya gràfica centrada amb els problemes concrets que la gent denunciava. Això va permetre diverses coses: conèixer les aspiracions del tercer grup d’estudiants del qual parlàvem abans, socialitzar el malestar individual, millorar la imatge de l’assemblea, millorar-ne la seva capacitat comunicativa, augmentar el respecte i acceptació dels estudiants envers l’assemblea i animar a part dels activistes desanimats a reincorporar-se a les dinàmiques assembleàries.

Per a molts pot representar un salt enrere, doncs és cert que l’any passat el qüestionament i la profunditat de la crítica era molt major a l’escenari que actualment planteja el Raval. Però fer política vol dir adaptar-se al moment, no per renunciar a res, sinó per saber connectar millor amb la gent afectada. Hem de seguir teixint ponts i animant a gent no mobilitzada a sumar-se a la resistència. Si els pocs d’ara hem de suportar tots els futurs atacs estem fotuts. Actualment tenim una gran oportunitat, doncs el malestar en el si de les facultats es molt més ampli. Al mateix temps de senyalar els problemes més concrets és necessari aprofundir en la crítica i la visió global del conflicte. Construir un moviment ampli i combatiu requereix reubicar-se en aquest nou context i repensar tàctica i estratègicament el moviment. Un altre exemple el trobem a Sevilla, on es va convocar una assemblea amb més de 1.200 persones arrel de la campanya contra l’Article 27 del Reglament General d’Estudiants, una aplicació de Bolonya. La pujada dels preus de les matrícules, la pèrdua d’optativitat, el caos administratiu, la connexió amb els professors afectats pel canvi de pla… són bones opcions per atraure i mobilitzar les facultats.

Sumada a la necessitat d’unes demandes aglutinants, s’han de mantenir els espais unitaris i de coordinació (les coordinadores de campus i la CAE) que permetin concretar-les en mobilitzacions que traspassin els murs de cada centre, portar la lluita als carrers, ocupar l’espai mediàtic, enriquir cada experiència local amb les altres… En conclusió, sense una veritable coordinació no s’aconsegueix la pressió necessària per aconseguir els objectius del moviment, i precisament aquest va ser un dels motius principals que van catalitzar la derrota del curs passat.

Finalment, un altre ventall de possibilitats de lluita que se’ns obre aquest nou curs són els efectes col•laterals que ja està tenint el caràcter profundament antidemocràtic que exigeix l’aplicació d’aquest Pla, així com la cada vegada major afinitat de les direccions universitàries amb els interessos empresarials. Aquests canvis poden comportar lluites de resistència contra la precarietat, els acomiadaments i l’externalizació de serveis. En el cas de l’UAB, les queixes dels sindicats respecte l’autoritarisme del Rectorat, la proposta de retallada del 3% dels llocs de treball en tots els sectors que ha fet el Consell Social, així com l’ERO encobert de l’empresa de copisteria OCÉ, tot això està generant confluències entre estudiants, professorat, treballadores i sindicats laborals.

Realment, la suma de factors que suposa la crisi, el Pla Bolonya i la fugida cap a endavant de les administracions en l’aplicació de mesures neoliberals poden fer que, el que aparentment hauria de ser un recés de pau, esdevingui en nous focus d’acció i de lluita, com ha passat a Itàlia, Alemanya o França, anys després de l’entrada en vigor del Pla.

Estudiatns En lluita

T’agrada el que diem? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s