Crònica de la setmana de lluites i vaga universitària del 17N

326555_300790099945103_127711493919632_1088040_1038655134_o.jpg

Per Oriol Alfambra. La vaga del 17N ha sigut la jornada de lluita a la universitat més àmplia i profunda que hem viscut en molt de temps. Des del trenc d’alba la vaga ha aturat la UAB per complet. La UPF mai a la història havia viscut una mobilització tant àmplia. A la UB, moltes facultats UB han parat per complet i hi ha hagut talls coordinats i un cercavila molt combatiu pel centre de Barcelona que ha ocupat el Banc Santander a Passeig de Gràcia, bloquejat la borsa, protestat davant la Conselleria d’Educació i Empresa i tancat el Banc d’Espanya.

La vaga ha estat construïda des de les assemblees d’estudiants, i dels i les treballadores de la universitat (professorat i PAS). Els vincles entre els tres col·lectius a través de les plataformes coordinadores, com localment en l’activitat política del dia a dia, el debat a cada facultat, és una diferencia qualitativa clau amb anteriors mobilitzacions com la contra el Pla Bolonya. En aquesta hem vist com combinant l’energia i esperit estudiantil amb la força material dels i les treballadores es pot aturar la universitat, no funciona sense nosaltres.

Unes 20.000 persones han culminat el dia manifestant-se pel centre de Barcelona, en una mobilització on s’hi respirava l’entusiasme fruit de conèixer després de la vaga el poder que tenim de canviar la societat. La mani va acabar amb una assemblea massiva Pl. Catalunya on es va discutir com continuar la lluita; la propera fita al curt termini és un claustre extraordinari el proper dimecres 23 a la Central-UB que vol aprovar un canvi de model de governança.

El 17N ens ha servit tant per lluitar contra les retallades, com per organitzar-nos i mesurar forces, però això només és el començament de la lluita que aturarà les retallades. En la línia que ho hem fet hem de continuar estenent les assemblees d’estudiants i treballadores, entenent les diferències en la naturalesa de la mobilització d’uns i altres per coordinar les nostres forces. Per tal de fer-ho el paper dels i les estudiants està sent clau per arrossegar a tots els sindicats a la mobilització, anunciant la necessitat que és convoquin assemblees de treballadors unitàries (no disgregades per afiliació sindical) a cada facultat que construeixin una nova vaga general d’universitats convocada unitàriament per tots els sindicats.

Oriol Alfambra és militant d’Estudiants En lluita.

Crònica de la setmana de lluita a la Universitat Pompeu Fabra

Per Albert Portillo. Aquesta setmana ha tingut lloc a la Universitat Pompeu Fabra una ocupació de tres dies que ha arribat al seu auge amb la vaga del 17 N.

Des del dilluns 60 estudiants ocupàrem el pati i diverses aules de l’edifici Roger de Llúria (campus Ciutadella), el dia següent érem 70 i dimecres i dijous 80. Dilluns, dimarts i dimecres foren dies de molta activitat informativa, amb moltes xerrades, debats i conferències de formació de les quals destaco la taula rodona amb membres dels Indignats.
Dimecres fou el dia més actiu amb un cercavila al matí contra la fira de la UPF Feina, en que empreses transnacionals venen a captar futurs assalariats, i xerrades a la tarda, un taller de coeducació per a preparar-nos pel dia següent i molta feina fent pancartes per a la manifestació.

Tots tres dies celebràrem llargues assemblees, i malgrat el cansament hi havia molt d’optimisme i energia entre els ocupants. Dijous vàrem inundar la universitat amb música i des de les 8 h del matí fins les 15.00 h estiguérem fent piquets informatius a les entrades i a les classes. Els piquets a les classes obtingueren resultats desiguals, en alguns casos se’ns sumaren els estudiants, en d’altres no. Cal destacar l’oposició de la majoria dels professors no associats a la vaga.

I entremig, a la 13h, assemblea d’estudiants, PAS i PDI. I a la tarda finalment manifestació a plaça universitat.

Albert Portillo és militant d’Estudiants En lluita.

Avui hi ha merder, la UAB torna al carrer!

Per Diego Garrido. La setmana del 14 al 18 de novembre ha estat una d’aquelles vegades en què la lluita cobra tot el seu sentit. Les mobilitzacions a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la vaga del dia 17 com a punt àlgid, han estat un èxit per diversos motius. En un moment en què els atacs neoliberals s’estan convertint en la normalitat, la lluita és l’única manera de visualitzar que una retallada no és només un nombre que es queda en el paper, sinó que té conseqüències nefastes pel conjunt de la població treballadora. Així ho estan demostrant contínuament des del sector sanitari, i així s’ha començat a fer veure també a les universitats aquesta setmana.

L’acampada a la facultat de ciències polítiques i sociologia, amb entre 50 i 100 persones dormint des de la nit de dilluns, va complir els seus propòsits: atraure l’atenció dels mitjans de comunicació al conflicte de les universitats durant aquesta setmana; i portar a les aules el debat de la privatització i la manca de recursos de l’ensenyament superior. Aquest segon objectiu es va voler dur a terme canviant les lliçons habituals per classes alternatives i xerrades centrades especialment en explicar l’Estratègia Universitària 2015. Però el bon funcionament d’aquestes activitats va ser tallat de soca-rel pel degà Salvador Cardús, quan va suspendre tota l’activitat docent els dies 15 i 16, al·legant que no podia assegurar que aquesta es realitzés “sense coacció”. D’aquesta manera ha criminalitzat els estudiants en lluita, i alhora ha ofegat l’assistència d’alumnes a la facultat i, per tant, al debat que s’estava obrint. En qualsevol cas, el resultat final s’ha de valorar positivament, ja que moltes estudiants van prendre consciència i la participació a l’assemblea s’ha multiplicat. La mobilització es va estendre a la facultat de lletres el dia 16, quan es va iniciar la vaga de 48h convocada per les estudiants.

Amb aquest bon escalfament, el dia 17 no podia ser més que un èxit a la UAB, i així ho mostren els bons piquets realitzats entre professorat, treballadores i estudiants, des de les 7:30 del matí, amb el tall de l’AP-7 i els Ferrocarrils de la Generalitat, i, després, amb els passaclasses per les poques aules on hi havia activitat. La dada oficial de més del 80% de seguiment és prou il·lustrativa.

El tret de sortida no podria haver estat més encertat. Ara cal continuar, amb un moviment estudiantil que s’ha enfortit i que ha de mantenir i augmentar la coordinació amb els altres sectors de la comunitat universitària. Perquè només des de l’organització de base i la unió guanyarem la batalla per la universitat pública i molt més.

Diego Garrido és militant d’Estudiants En lluita.

La Diagonal entra en acció!

Per Ferran Vargas. Al Campus Diagonal de la UB s’ha notat la feina feta durant aquesta primera part de curs, durant la qual el moviment estudiantil ha anat organitzant-se i acumulant forces amb la data del 17N al cap. Tenir pressent aquesta data ha estat clau per intensificar el ritme de la lluita durant aquest últim mes.

No eren pocs els activistes de Diagonal que pecaven de prudència imaginant un 17N amb moltes aules plenes i amb ocupacions minoritàries, però en general s’han superat totes les expectatives, fins i tot les dels més optimistes. A Dret i Polítiques, per exemple, l’ocupació va reunir a unes seixanta persones en assemblea, una xifra rècord en aquesta facultat; ni tan sols durant la lluita contra el Pla Bolonya s’hi van reunir tantes persones. Però l’avenç no ha estat només quantitatiu sinó també qualitatiu. Per una banda, de sobte s’ha aconseguit tornar a il·lusionar als activistes que, després de la lluita contra el Pla Bolonya, van deixar l’assemblea per ser aquesta massa conservadora i per caure massa en divagacions; ara tots coincideixen en el següent: l’assemblea s’ha radicalitzat d’una manera quasi inimaginable fa un parell d’anys (ara ja podem dir que és una assemblea clarament anticapitalista), i a més hi ha una experiència acumulada que fuig de les divagacions i va per feina. Per altra banda, s’ha donat un gran relleu generacional, i més de la meitat de l’assemblea la formen estudiants de primer i segon amb molta iniciativa, sense complexes, amb una intervenció constant a les reunions.

La nit del 16 es van ocupar quasi totes les facultats del campus a la vegada, una acció inèdita i que posa de manifest la nova força de les assemblees i la seva bona coordinació, una coordinació que gairebé no existia durant la lluita contra el Pla Bolonya a nivell Diagonal. A les vuit del matí es va tallar l’Avinguda Diagonal durant una mitja hora, i després cadascú va tornar a la seva facultat a fer piquets. A la Facultat de Dret i Polítiques vam anar classe per classe, ja que hi ha una infinitud de portes d’entrada, i ens va sorprendre que la immensa majoria d’aules fossin buides. Aleshores va començar a engrescar-nos l’optimisme.

L’experiència més interessant es va donar a dues aules de la carrera de Dret. Sabíem que una professora havia convocat una prova puntuable als seus alumnes aquell mateix dia sabent que hi havia vaga, i que havia obligat a la seva professora associada a convocar la mateixa pràctica als seus estudiants. Les seixanta persones que havíem ocupat la facultat vam anar primer a la classe de la professora associada, la vam convèncer fàcilment a ella i als seus alumnes per que s’unissin a la vaga, i tots junts ens vam dirigir a la classe de l’altra professora. Aquesta senyora era una esquirol amb molta consciència antivaga, o molta inconsciència, si es prefereix; va adoptar una postura molt amenaçant: havia amenaçat als seus alumnes amb posar-lis un cero si no venien a classe, i quan ens vam apropar a la seva aula va treure el cap per la porta i ens va advertir: “Si entreu, teniu un problema.” Un cop a dintre, alguns alumnes van sortir directament de classe i es van unir a la vaga. La resta no s’atrevia a fer-ho perquè no volia que li posessin un cero. Va costar quinze minuts convèncer a la professora que sortíssim de classe tant nosaltres com ella perquè els seus alumnes decidissin què fer sense cap mena de coerció. Cinc minuts més tard tota la classe s’havia unit a la vaga. Aquestes experiències demostren i ensenyen qui té el poder de prendre les decisions.

Ferran Vargas és militant d’Estudiants En lluita.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s