Gran Bretaña: Milions de persones del sector públic contra les retallades

30n-uk.jpg

Socialist Worker. Va ser un dia històric. La vaga més gran a Gran Bretanya des del 1926 va veure a la classe treballadora marxar amb fermesa en el centre de l’escenari polític. Més de dos milions i mig de treballadors i treballadores van anar a la vaga.

Es tracta del cop més fort fins a dia d’avui contra l’intent del govern de fer que els i les treballadores paguin per la crisi del capitalisme. Pobles i ciutats d’arreu del país van veure enormes manifestacions que van unir els i les treballadores en un desafiament a les retallades.

Més de mig milió de persones es van manifestar, incloent unes 10.000 a Dundee, 20.000 a Bristol i 50.000 a Londres. Els piquets van ser sòlids, amb bona assistència, i plens de l’esperit de bona voluntat i determinació. Des d’enterramorts fins a podòlegs, les persones que mantenen els nostres serveis essencials van sortir a lluitar.

La vaga va començar molt d’hora. Uns 50 delegats sindicals a la Bristol Royal Infirmary van donar la benvinguda al 30 de novembre anant a la vaga ja a mitjanit.

A l’estació d’ambulàncies Homerton a Londres hi havia un gran enrenou al matí d’hora. L’edifici estava cobert de cartells i pancartes de fabricació casolana. A l’interior, els treballadors tenien els seus pots de pintura pel mig, donant els tocs finals a la seva última pancarta.

Kath Jennings, una parametgessa a Homerton, va dir a Socialist Worker: “El primer torn va deixar de treballar a mitjanit. No estava segura de si ho faria, però va resultar ser una sòlida vaga de 24 hores. S’ha comprat tant de menjar que li dóna a una la impressió que estarem fora per sempre. El dia va estar ple d’ira, però també ho vam saber dur amb humor. A Manchester més de 50 piquets i simpatitzants es van manifestar enfront de la ciutat de la salut mental de Chorlton. El ‘1 per cent vampirs ‘, un jove grup de teatre, va realitzar una obra de teatre en el piquet. ‘ Som aquí per xuclar la sang del 99 per cent’, declaraven mentre recorrien el piquet ‘mossegant’ els sindicalistes. A l’Institut d’Educació al centre de Londres, els piquets van organitzar un joc anomenat ‘bolig de les pensions’, consistent a fer caure bitlles decorades amb els rostres dels ministres del govern”.

Presa del pànic

Els mitjans de comunicació de masses van entrar en pànic, en no saber ben bé com reaccionar. Es van passar setmanes ignorant o menyspreant la possibilitat de vagues. Després van passar a denunciar els i les vaguistes, per més tard intentar desesperadament restar importància a la jornada parlant d’una baixa participació.

Però la realitat dels piquets és una història diferent. A l’Hospital Reial de Manchester hi havia 200 persones distribuïdes en 17 de piquets, i això en un sol lloc.

A cada poble i ciutat havia anècdotes de solidaritat sobre com la gent s’unia contra l’odiat govern tory. Al Bradford College, els i les estudiants van portar te i cafè per als seus professors en vaga. “Vosaltres ens vau ajudar a lluitar pel nostre Subsidi de Manteniment d’Educació, així que nosaltres us ajudarem en la lluita per les vostres pensions”, els van dir els estudiants Piers i Milan. “La vostra lluita és la nostra lluita”.

A d’altres llocs es reproduïa la mateixa història. Jackie Applebee, una metgessa clínica de l’est de Londres, va informar: “Els vaguistes de l’Escola Central Fundació de les Nenes, l’Escola de Phoenix i el servei de joventut de Connexions es van unir als vaguistes de tres centres d’atenció primària. Al voltant del 50 per cent de nosaltres vam sortir al carrer i vam anar en marxa cap a Whitechapel. Se’ns van unir els piquets de la Universitat Queen Mary. Vam portar a terme una manifestació improvisada a l’hospital real de Londres, llavors vam marxar per la City cap al campament de Occupy London a la catedral de Sant Pau, i després vam seguir fins a la marxa de Londres. L’oficina de Kirklees Unison va treballar fins tard a la nit per processar 74 sol·licituds d’afiliació d’última hora. Al matí, els piquets s’ho van passar d’allò més bé veient els taxis aturats fora de l’edifici civil principal a Huddersfield. Un funcionari de recursos humans va tractar d’obrir-los pas, però no va poder desactivar l’alarma. Alguns sindicats tradicionals van ser reintegrats. A Salford, prop de 50 treballadors van protestar en el dipòsit d’escombraries Turnpike House. Ni un sol vagó contenidor va sortir de l’estació”.

Lleter

Un escombriaire i membre d’Unison [sindicat del sector públic] va dir: “Hem estat preparant durant setmanes la construcció de les vagues i això ha donat els seus fruits. Hem aturat dos lots de lliuraments: les del lleter i de l’home de l’aigua”.

A Telford, el personal de recollida de la brossa de la subministradora privada TWS es va unir a Unison perquè poguessin anar a la vaga i es va negar a creuar la línia dels piquets.

A tot arreu els i les treballadores estaven furioses amb les mentides del govern sobre la vaga. Luana Avegliano, membre del PCS, es trobava en el piquet a Downing Street. Va dir a Socialist Worker: “Jo treballo per a l’Oficina del Gabinet, de manera que Francis Maude és el nostre ministre. Ahir li vaig donar una octaveta i li vaig preguntar per què segueix fent circular rumors que no es poden pagar les nostres pensions”.

Diversos cuiners van fer piquets a la Cambra dels Comuns, entre ells Nick, un membre del sindicat GMB. “La majoria de nosaltres hem treballat aquí més de 25 anys”, va dir a Socialist Worker. “Hi ha hagut una resposta molt bona. Avui hi ha treballant 15 cuiners d’un total de 80, de manera que els diputats es quedaran sense menjar”.

Owen, un professor de la unió NASUWT a Southwark, va expressar així el seu enuig: “Tots aquests ministres dient mentides a la televisió és una cosa realment desagradable”, va dir. “Hem de lluitar contra ells”.

També hi va haver la determinació que la vaga no fos un fet aïllat. La gent insistia que el 30 de novembre ha d’anar seguit de més dies de vaga. “És important que aquest no sigui el final de la campanya”, va dir Alison, una treballadora de Fife. “He perdut un dia de salari i no m’importa perdre’n més, sempre que tinguem una lluita real i una veritable oportunitat de guanyar. No té sentit arribar només fins a meitat de camí, cal arribar al cim!”.

Com va dir Pol O’Ceallaigh, membre d’Unison, a l’escalinata de l’ajuntament d’Oxford: “Amb un sol dia no n’hi ha prou per guanyar, necessitem acció eficaç una vegada rere l’altra”.

Article extret del Socialist Worker, diari del Socialist Worker Party, organització germana d’En lluita.

Traducció al català: Isaac Salinas

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s