Les vagues: una anàlisi per a la continuïtat

Oscar Simón (@simongorjeos), professor de secundària i membre del sindicat USTEC, analitza la recent vaga d’educació i com pot avançar el moviment per aturar les retallades. Publicat originalment al diari En Lluita (octubre 2012).

La crisi sistèmica que estem vivint està caracteritzada, a Europa, per una ofensiva de les classes dominants. Tanmateix, els governs han estat molt curosos en la seva estratègia, és a dir, han atacat els sectors esglaonadament. D’aquesta manera, han intentat evitar la generalització dels conflictes, a la vegada que han aplicat una política de bola de neu anunciant una mesura darrera l’altra, incrementant la sensació d’impotència. A més a més, aquest esglaonament, no només ha estat planificat sectorialment, sinó que s’ha donat geogràficament, tant en el context europeu com estatal. Així, cada comunitat autònoma ha obert els conflictes a l’ensenyament (per exemple) en moments diferents. D’aquesta manera, quan a Madrid es van convocar vagues d’educació a l’inici de curs 2011-2012, a la resta de l’estat no van fer res, i va passar el mateix al País Valencià, Castella-La Manxa, Astúries i Catalunya.

Ens trobem en una situació en la qual les classes dominants europees i, per descomptat, les d’aquí, han llançat el que ells anomenen “devaluació interna” (reducció de salari social, serveis públics, i un atac a les condicions laborals). Per a l’1%, constitueix l’única opció que veuen per no perdre el seu lloc dins la configuració del capitalisme global. Els governs i multinacionals europees, en la seva competència amb Xina, Índia, EUA, etc., estan decidides a demolir l’estat del benestar, i tenen un pla.

Les vagues, en aquest context

La vaga és l’eina més forta de la classe treballadora (veure pàgina 4). No s’ha de caure en el discurs escèptic o pessimista del “fer vaga no serveix de res”, sinó tot el contrari. Ara bé, de manera general, no és el mateix convocar vaga que organitzar-la; i, particularment, en el sector educatiu. En aquest cas, la força principal de les vagues rau en la capacitat de generar un problema polític pel govern de torn, no tant en detenir la producció. Per tant, és imprescindible aturar els centres d’estudi, però esdevé clau tenir la capacitat d’explicar a les famílies i l’alumnat per què s’està fent.

Malauradament, les vagues d’inici de curs a Catalunya, i la indefinida a Madrid, no han aconseguit les seves fites. Ni aturar les retallades, ni engegar una lluita capaç de desbordar la dinàmica conservadora de les centrals sindicals majoritàries (la concentració més gran a Barcelona va ser d’unes 700 persones sobre 75.000 convocades). De fet, la poca incidència de les mobilitzacions convocades per les zones posen arguments en aquelles burocràcies sindicals que no volen saber-ne res. Tot i que, en contextos diferents, la principal mancança ha estat la falta de forces per impulsar la vaga de manera generalitzada, en certa manera, per la feblesa de les assemblees de zona.

Possibles línies d’actuació

Les accions simbòliques, o un sol dia aïllat de vaga, no aturaran les retallades ni suposaran la reincorporació de les persones acomiadades. Per tant, necessitem un “pla” de lluites sostingut i progressiu, així com una estratègia per construir-lo. No val només anar convocant vagues puntuals des de les direccions sindicals, ni tampoc caure en avantguardismes. Les centrals sindicals d’educació són molt febles, però, a la vegada, es troben poc exigides per la falta de dinàmiques a la majoria dels centres. La força real per defensar l’educació es troba en el professorat (també en l’alumnat i les famílies). Però, si no s’aconsegueix, des del personal docent, aixecar un conflicte, difícilment les famílies pressionaran els governs.

És imprescindible reforçar les assemblees de centre i la coordinació mitjançant les zones. Calen accions que permetin connectar aquestes dinàmiques locals amb dinàmiques generals a fi de superar la dispersió dels cursos anteriors. Per exemple, organitzar una marxa de mestres sense feina visitant centres podria servir per difondre la precarietat brutal entre el professorat interí i substitut. A la vegada, es podria organitzar un festival potent en defensa de l’escola pública durant aquest primer trimestre. Aquestes accions permetrien generalitzar el conflicte de l’educació. Tenint en compte que la legislació sobre educació recau en les comunitats autònomes i el govern central, cal començar a tenir en compte dinàmiques de lluita estatals, per exemple, per derogar el decret Wert.

La vaga indefinida discontínua no representa, a priori, una dinàmica ascendent, i, econòmicament, suposa un desgast que no es tradueix en un bloqueig important. Dos dies setmanals suposen entre vuit i deu dies al mes i, en canvi, el problema social de la criança i educació de la infància i joventut només es fa palès dos dies a la setmana i és més absorbible pel sistema. En canvi, una vaga progressiva, un dia la darrera setmana d’un mes, tres dies a les dues següents i cinc al mes següent, suposen més o menys el mateix esforç econòmic, però distribuït en tres mesos, i amb un impacte molt més gran.

Les vagues han de constituir l’esquelet central del pla de lluites, i han de ser la conclusió lògica de la resta d’accions que segur s’aniran desenvolupant.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s